De la identitat a les barreres identitàries
Llegeixo Martina Testa (traductora i editora italiana, 2021) a l’entorn del poema que Amanda Gorman va recitar en la presa de possessió del president nord-americà Joe Biden: «La traducció literària segueix sent el que, en la meva opinió, ha de ser: una qüestió de competència i mediació cultural, i no de visibilitat o de representació identitària.»
La citació va bé per reflexionar en veu alta sobre el grau d’importància que donem a les representacions, a les representacions identitàries i al concepte de representativitat.
Prèviament, però, convé fer un repàs del procés kafkià que van viure diverses editorials del món, interessades en la traducció de The Hill We Climb d’Amanda Gorman: van veure com se’ls qüestionaven els traductors seleccionats i, o bé els van haver de canviar per un equip de traductors, com en el cas d’Holanda, o bé triar directament una dona, com en el cas de Catalunya, malgrat que la tasca ja havia estat enllestida i lliurada per un traductor –home– de trajectòria professional inqüestionable.
L’exigència que es posà per tal que el poema pogués ser traduït és que ho fessin dones, si era possible dones negres i amb prevalença per l’ascendència afroamericana; en cas que això esdevingués objectivament impossible convindria crear equips de professionals que sumessin en favor d’aquestes sensibilitats.
A banda que Testa consideri The Hill We Climb de 71 paraules com un poema força elemental des d’un punt de vista lingüístic, perquè, un cop se’l plasma en una pàgina, perd molta de la força que desprenia en ser recitat; perquè no disposa de suficient ambigüitat, ingredient que s’acostuma a demanar en l’oratòria pública, i en el qual el tan reiterat i esperat nosaltres finalment només fa referència als ciutadans dels Estats Units d’Amèrica i no als afroamericans del món en general ni a les dones d’arreu, ni tan sols als oprimits del planeta ni a tots els seus habitants..., amb tot l’atrezzo anteriorment indicat és innegable que es provoca un interès per tot allò que envolta Amanda Gorman.
Podríem discutir força sobre si la publicació de The Hill We Climb no és el camí perfecte per fomentar un perfil de lector intel·lectualment passiu, que espera trobar-se allò amb què essencialment s’identifica i que, per aconseguir-ho, necessitaria que una dona amb una trajectòria determinada i unes condicions de raça, de color de pell i d’origen li atorguessin el perfil idoni per reivindicar la representativitat d’una determinada visió del món i d’una lluita en concret.
Per tot això, sembla oportú preguntar-se: ¿d’on prové aquesta altíssima acceptació universal per aquest poema i per altres obres de la mateixa autora de les quals ja han estat comprats, sense ni tan sols estar acabades, els seus drets editorials i de traducció?
Una simple lectura del poema ens faria veure que aquest èxit prové d’una interpretació infundada, prèvia: una plataforma editorial situa el poema i l’obra de Gorman en l’esfera dels supervendes fins i tot abans de la seva distribució. Talment com si d’un anunci tan extraordinari es tractés que ens permetés d’identificar-nos amb la persona que el consumeix, l’usa o en gaudeix, abans de comprar i descobrir per nosaltres mateixos el producte en qüestió.
En el concert del mercat editorial internacional qualsevol producte cultural d’enorme èxit als Estats Units d’Amèrica s’importa de forma entusiasta a la resta del món. Massa freqüentment, es fa de forma acrítica i totalment descontextualitzada.
Una agència literària novaiorquesa ven aquest producte comercialitzat a les grans editorials del món. És fàcil d’entendre que aquest èxit de vendes respongui en exclusiva a la lògica del benefici, lògica que, a llarg termini, molt possiblement no creï veritables lectors de futur, perquè la tasca creativa s’ha basat en definitiva en continguts previsibles fins a l’excés, fàcils d’etiquetar, amb continguts que ens tranquil·litzen perquè confirmen allò que ja sabíem o que crèiem saber. I on l’ambigüitat, les preguntes incòmodes, els passatges que amenaçaven de pertorbar les nostres conviccions, desapareixen.
El poema en qüestió s’interpreta fonamentalment com el resultat de la necessitat de reivindicar, de ressaltar, una unió simbòlica dels habitants d’aquella potència després d’anys i panys de furgar en el desarrelament i el victimisme de la gent més vulnerable, a través d’un prisma esbiaixat, però, que ha estat tolerat i incentivat des de poderosíssims mitjans de comunicació.
Estrictament no hi ha res de nou. De color vermell o de color blau, el centralisme i la influència nord-americana –el tan repetit imperialisme, si se’l vol catalogar així– a fi de comptes hi serà igualment.
Els que en saben desitjarien que la traducció literària fos, malgrat tot, i continués sent en el futur, una qüestió de competència i de mediació cultural. Reivindiquen la traducció literària –i la pròpia literatura– com una activitat de mediació, de creació de ponts, de superació de les barreres identitàries. La qual cosa no vol pas dir renegar de la identitat, just al contrari.
Però, quan la literatura es confon amb el màrqueting, malgrat tot l’essencialisme que hi vulguem posar, ja no estaríem situats en el pla de la transmissió d’un contingut literari sinó en el de la difusió ideològica, política o comercial d’una marca.
Quan una operació editorial queda configurada així resulta fàcil comprendre la frustració que, com a lectors, com a persones, podem o podríem arribar a sentir perquè, a partir de la nostra experiència, sabem que una part de nosaltres se sent totalment ignorada o mal representada pel fet que determinats ambients, atmosferes, detalls, que havien format –o que continuen formant– una part important de la nostra identitat no estan degudament traslladats en aquella obra literària, cinematogràfica, pictòrica o, fins i tot, política.
Les aportacions de molts idearis polítics d’avui en dia toquen a retirada, a extenuació. Hi ha massa actuacions i pràctiques polítiques que han afavorit la banalització, la reducció de la complexitat de la societat i que han permès fer revolts curts i de resposta molt simple, massa, amb què, en el fons, es demostra que hi ha un clar interès per desvalorar els debats.
Si en l’àmbit literari finalment es constata que la qualitat d’aquella traducció era el menys significatiu i que el que de debò importava era la identitat de la traductora –el color de la seva pell, la seva edat, la seva militància...–, imaginem-nos con no en serà d’important, no ja el missatge ideològic, moral, comercial o polític que se’ns trasllada, sinó la persona que ens el trasllada, per tal que una majoria decideixi seguir-la o votar-la, perquè s’hi identifica, o per tal que una majoria senti un poema com a propi.
Vist des d’una Europa, avui excessivament monolítica, vindria a ser que els nord-americans, si se sentien representats per Donald Trump, estaven del tot equivocats i ho feien malament; si avui se senten representats per Joe Biden, tot està bé; si Angela Merkel plega de la política i els alemanys es qüestionen continuar votant aquell partit, analitzarem per quins motius se sentien representats per ella i no pas pel partit, però ¿i, si els nord-americans ho aplicaven exactament igual amb Donald Trump –perquè sabem que les bases del Partit Republicà s’identifiquen amb el seu lideratge i no tant amb el partit–, ho condemnaríem per radicalment nefast?
Entre l’esquerra –és comprensible–, moltes veus van veure en l’assumpte d’Amanda Gorman una ocasió per parlar del motiu pel qual algunes persones o algunes identitats estan menys representades en determinats sectors de la societat.
I els va anar bé posar el focus especialment i de forma decidida en la representativitat, i assenyalar i explicar al món per qui se sentien representats i per qui no. És a dir, a qui atorgaven la possibilitat que els representés i a qui la hi denegaven. I tot fet de manera delicada, amb un pretext i un ús polític intel·ligent, molt fi i molt beneficiós per als seus interessos.
En realitat, els mecanismes i els mitjans que promocionen –i proporcionen– l’ordre establert ens han estat trametent un laberint de prioritats identitàries, de gènere, de col·lectiu i una dialèctica política capaç de premiar el que primer ho integri tot, el que no interrogui i sobretot no s’interrogui, el que no desafini. En l’àmbit polític, però també en l’empresarial i en el privat. I justament per això, tots els resultats acaben diluint-se en una sensibilitat lligada a un imperatiu estrictament comercial. És fonamental no perdre votants, no disgustar l’elector, no molestar els clients; preveure i prevenir reaccions i reclamacions, especialment ara que les reclamacions, expressades i ampliades a les xarxes socials, podrien arribar a convertir-se en ruïnoses.
El discurs identitari, d’allò donat, enfrontat a la tria lliure, a la pròpia voluntat. Sense adonar-nos-en, de l’orgull de ser qui ets ens estan fent passar a l’imperatiu de no ser un altre, una altra, que qui ja ets.
No és tan anecdòtic com sembla. Potser no en som prou conscients o ens fa basarda reconèixer-ho, però hi ha certs tints de censura i de pèrdua de llibertat en tot plegat.
Nacionalista andorrà. Filòleg