Francesc Guillaumet Periodista

Era l’abril del 2009 i començaven a arribar notícies preocupants de Mèxic. S’havia detectat una nova grip (H1N1) molt més letal que la que havíem conegut fins ara. Van saltar totes les alarmes i es van veure unes imatges que, com a periodista, però també com a persona, em van inquietar. Els científics no van tardar a batejar aquella nova soca com a Grip A i aviat, com passa en aquests casos, es van començar a posar el focus en els casos que s’anaven detectant arreu del món. Haver viatjat a Mèxic en aquell cas era un factor de risc. Dic que les imatges em van inquietar perquè vaig veure coses que no havia vist mai (parafrasejant Matrix). Van confinar Mèxic D.F., una de les ciutats més poblades, i també amb més pol·lució, de l’Amèrica Llatina. Els seus carrers eren deserts, no es veia ni una ànima per les seves caloroses avingudes d’asfalt, llevat dels cotxes de policia que patrullaven una ciutat en altres moments dinàmica i plena de vida. Aquell va ser, tal vegada, l’avís més seriós que s’ha donat en l’època contemporània del que pot representar una pandèmia.

Finalment la Grip A no va anar a més. Aviat es va trobar una vacuna i el virus es va anar familiaritzant entre nosaltres. Fins al punt que en molts dels darrers hiverns, segons expliquen els epidemiòlegs, la soca dominant de la grip ja ha estat del tipus A, és a dir l’H1N1 que va fer ballar el cap al món sencer la primavera de l’any 2009. Fins aquell moment les pandèmies ens quedaven molt lluny. Sabíem que a l’Europa medieval la pesta negra va fer estralls en diferents onades que es van anar repetint segle per segle. Ens van explicar que el 1918 hi va haver la gran pandèmia de la grip espanyola, que va matar quatre milions de persones en un món que no era ni de bon tros tant globalitzat com el nostre. Ja ho he escrit alguna vegada però no està de més repetir-ho. Aquells dies van servir a Josep Pla per escriure el seu Quadern gris, una de les joies de la literatura catalana que comença precisament amb aquesta frase: «Com hi ha tanta grip han hagut de tancar la universitat». Però ho reitero, les pandèmies ens quedaven lluny. Pensàvem que la nostra Europa moderna tenia tots els mecanismes per tancar la porta als virus destructius com el que ens ocupa ara i ens sentíem infal·libles. En tot cas sabíem que a l’Àfrica sí que n’hi havia d’epidèmies que feien estralls, però les veiem lluny, com acostumem a veure sempre la pobresa i la falta d’oportunitats d’un continent que, d’altra banda, és d’una riquesa natural, paisatgística i geològica espectacular.

Per tant, vam actuar amb certa superioritat moral davant del coronavirus. Vam pensar que això era cosa de la Xina, de l’Àsia, dels seus mercats desordenats, com el de Wuhan, que pel que s’ha dit fins ara és on es va detectar per primer cop el virus. Però sí. Ens crèiem per sobre del bé i del mal. Les alarmes van començar a sonar quan la Covid-19 va fer acte de presència a Itàlia. Algunes cròniques televisives fetes des d’Espanya (i fàcilment localitzables als memes que corren per internet) minimitzaven la situació. Li treien importància a pocs dies que es conegués el pla del govern d’Itàlia per confinar tota la Llombardia, cosa que va generar un cataclisme de dimensions gegantines. Andorra va tenir (almenys de forma oficial i coneguda) un cas de coronavirus abans que el tingués Catalunya, la qual cosa no vol dir que a l’altre costat de la Farga de Moles ja n’estés ple i es confongués amb una grip comú o un refredat. Mentre Itàlia es confinava nosaltres encara fèiem carnavals multitudinaris, partits de futbol amb totes les entrades venudes i una vida social digna de tal nom (qui sap quan la podrem tornar a fer). Mentre Itàlia es confinava doncs, nosaltres ballàvem en els excessos que acompanyen els dies previs a la Quaresma. 

Ara, vist des de lluny es veu tot més clar. En els primers compassos de la crisi tothom anava molt perdut. Tot allò era molt nou i ens podia la supèrbia. A mi mateix se m’escapava el riure sota el nas quan me n’anava a fer el cafè davant de la redacció del diari i veia gent amb mascareta. –No n’hi ha per tant, li comentava a la cap de redacció amb la que comentava la jugada just abans de la reunió de l’staff per planificar el dia. Tal vegada qui millor va veure-les vindre va ser el criticat Quim Torra. L’expresident de la Generalitat va ser el primer a demanar el confinament de la població (de fet, ho va fer amb Igualada i la Conca d’Òdena) i en implantar l’ús obligatori de la mascareta. A Torra se’l va criticar per l’acció erràtica del seu govern (i és lògic que se’l qüestionés) però durant la pandèmia va créixer com a polític malgrat li pesi a l’establishment mediàtic. Mentrestant des del govern d’Espanya es feien campanyes de l’estil: «Este virus lo paramos entre todos», com si fos un equip rival a qui ja s’encarregaria de parar-li els peus la roja. També abundaven les rodes de premsa amb militars i policies per donar compte de la pandèmia, quan el que feien falta eren metges i epidemiòlegs que expliquessin bé a la població què passava i com calia actuar. La història ja posarà tothom al seu lloc però el que està clar és que ara sabem que som vulnerables. La sacsejada que ha suposat aquesta pandèmia canviarà les estructures econòmiques, socials i també mentals no només d’un país sinó de part del món sencer. I cal que siguem prou hàbils per integrar tot allò que calgui a les nostres formes de vida perquè de la dialèctica entre la tesi (el món d’abans de la pandèmia) i l’antítesi (el món al que ens aboca la crisi sanitària) en surti una síntesi capaç d’integrar el millor de cada cas.