Les pensions públiques de jubilació a Andorra
Fa uns dies es va presentar en roda de premsa el balanç 2020 i l’avançament dels tres primers mesos del 2021 del fons de reserva de jubilació de la CASS. Donada la importàcia del tema, primerament animo tothom a interesar-se per la situación present i futura de les pensions a càrrec de la CASS. Com es diu freqüentment, no és un tema menor, sobretot pel volum financer que suposa. Per exemple, les cotitzacions d’aquesta branca són importants respecte del pressupost global del Govern d’Andorra (aproximadament un 25%), i ho són per l’impacte social i econòmic que suposa pel col·lectiu receptor d’aquestes prestacions.
Certament el tema és molt tècnic i una revisió profunda del model requereix temps (segurament anys), consentiment polític, si pot ser total millor, informació clara de la situació actual, conseqüències futures de les mesures necessàries a prendre i una certa flexibilitat per permetre, en un futur, petits retocs del model sense haver de tornar a una revisió, modificació i canvi de tot el model. El problema no és exclusivament andorrà, i els experts, arreu, ja fa temps que han constatat que els canvis han de ser importants.
També s’han de tenir en compte les implicacions macroeconòmiques en termes de consum, estalvi i inversió per la població activa (que desprès serà passiva) i pel país. Malgrat que el sistema ha millorat molt i es presuposa que totes les rendes del treball són rendes declarades (tant fiscalment com a la CASS), és convenient que tant la CASS com Inspecció de Treball realitzin campanyes periòdiques de cribratge del mercat laboral andorrà, amb una funció més pedagògica que punitiva.
També el sistema nou ha de ser clarament senzill. En aquest aspecte, com en altres, i per a un país petit com nosaltres, la complexitat és letal; consumeix molts recursos i temps.
La història ens diu que el model actual andorrà de pensions de jubilació per punts és bo i convé mantenir-lo. Segurament s’haurà d’analitzar, com ja s’està fent en altres països, si algunes partides tant a la branca jubilació com a la branca malaltia, s’han de treure i passar-les als pressupostos generals de l’Estat.
Històricament, per raons poc justificables (segurament per la no existència d’un Estat fiscalment capacitat) s’han endossat i es continua fent, a la CASS, passius que, al no ser contributius, no haurien d’anar al seu càrrec. Pretendre, però, que en un espai relativament curt de temps, com pot ser tres o quatre anys, tenir un model absolutament immaculat, que resolgui tots els problemes actuals i futurs de les pensions de jubilació, és una utopia.
L’economia, la fiscalitat, les necessitats de la societat, són aspectes dinàmics que, en una visió a vint o trenta anys, és impossible predir actualment. El model nou ha de permetre per si mateix la capacitat d’autoregular-se, sense la necessitat de tornar de nou a començat quasi de zero. No és un tema baladí, i com en altres important aspectes de la vida pública, tothom haurà de cedir. No és un tema de partits polítics. És un tema de país.