Natalia Mena

La política mancada de líders amb suficient carisma i credibilitat capaços d’aglutinar grans majories, està vivint les seves hores més baixes pel que fa a prestigi i respecte institucional. Lluny ha quedat aquella idea de treballar per l’interès general i pel bé comú; ara, els interessos són partidistes i particulars. Això ha provocat la fragmentació tant de la societat com dels parlaments, que s’han fet ingovernables a causa que cadascú ha tirat pel dret i ha decidit declarar la república independent de casa seva, eslògan que va fer famosa una coneguda marca de mobles. 

Què vull dir amb això? Realment, és necessari que existeixin quatre partits per representar l’esquerra, un altre per la dreta i uns quants més per donar veu als nacionalismes? Soc de l’opinió que vist que l’únic que s’ha aconseguit amb tanta divisió perquè els grups més minoritaris poguessin tenir presència és una manca d’acord i de consens que està bloquejant les decisions i la gestió de les institucions i de rebot el progrés d’una societat adormida, que porta uns quants anys instal·lada en la comoditat de no haver de lluitar per res més que no sigui el seu ego.

Incapaços d’arribar a pactes i sense escoltar-se els uns als altres, repeteixen com a mantres els argumentaris dels partits per agradar cadascun a la seva parròquia (què voleu que us digui, no caldria que s’hi esforcessin tant, perquè aquests ja els tenen convençuts), a més de fer molt de soroll a les xarxes socials i poca feina efectiva. En realitat, es xerra molt i es fa ben poc, per no parlar que atès el càrrec que ostenten, la seva conducta hauria de ser sempre exemplar, però dia sí, dia també, observem estupefactes com ens insten a fer una cosa i després a ells els veiem fent la contrària, el que no deixa de ser sorprenent, i ni tan sols s’immuten.

I és clar, així ens va. No dic que sigui tot responsabilitat de la classe política, perquè evidentment el poble és qui els vota, per tant, ells no deixen de ser una mostra representativa del que és la societat. El que em pregunto és si aquest és el model de democràcia que volem.

Ens han venut la idea que hem passat de la política de blocs a governs de coalició i que aquesta és una transició necessària a la qual no estem habituats, però a la que ens haurem d’anar acostumant. Sincerament, a nivell ideològic està tot inventat, el socioliberalisme, el socialisme, el sistema mixte que serien les postures de centre i els nacionalismes; però si de cada una d’aquestes famílies van sortint subgrups, generalment amb posicions més extremistes i populistes, el que ens trobem és un guirigall important i un col·lapse del sistema, que està pensat per concentrar sensibilitats majoritàries que permetin acontentar el col·lectiu de població més ampli possible. Lluny d’això, el panorama actual ens dibuixa un escenari caòtic, en el qual cada vegada hi ha més agrupacions amb idees més radicals i amb postures més polaritzades que mai han estat bones per arribar a acords ni obtenir grans consensos. Això ha generat un clima de confrontació, així com una desafecció per allò que és públic, pel que ens afecta a tots. Davant aquesta situació crec que els bons polítics s’haurien de replantejar recuperar aquestes majories. Necessitem líders que siguin prou competents per reunificar partits i anar més a una, perquè ara mateix això es campi qui pugui, sinó mireu Catalunya, sense govern des de fa sis mesos, per ser benèvola, i no dir anys. Veurem què passa el 4 de maig amb les eleccions a Madrid. I Andorra tampoc és una excepció, porta dos anys amb un govern de coalició (Espot-Gallardo), que molts encara no acaben d’entendre; Carine Montaner ha marxat de Tercerav¡a i ha muntat partit propi, s’estan fent moviments per crear-ne de nous, i suma i segueix.

Soc conscient que cap sistema és perfecte, crec que tothom té dret a postular-se per capitanejar la seva visió del món si aquesta és realment la seva vocació i aspiració. Però per evitar una mica tot aquest enrenou i facilitar la vida al ciutadà, que ja la té prou complicada per si mateix, estaria bé que entre tanta llei moderna i tanta restricció algú pensés en modificar la llei electoral, i torno a posar d’exemple Catalunya, que planteja una independència i no té ni llei electoral pròpia, ni s’ha arribat a cap pacte per tenir-la. Una mica de sentit comú, si us plau, que no es pot començar la casa per la teulada. A mi, personalment, m’agradaria que hi hagués un sistema de primeres voltes que donessin l’oportunitat de presentar-se a tot aquell amb voluntat de presidir un estat i que aquestes fossin eliminatòries de manera que només passessin a la segona volta els tres candidats més votats, i d’aquests sortís un guanyador clar, que durant quatre anys tingués la possibilitat de desenvolupar el seu programa en total llibertat i sense estar lligat de peus i mans pels xantatges d’uns i d’altres, per obtenir el se u suport per tirar endavant les seves polítiques. I això sí, amb una bona i forta oposició, que fiscalitzés i controlés tot allò que es va duent a terme.

Si passat aquest període no ens agrada, tindrem l’opció de tornar a votar i de canviar-lo. Sé que el que plantejo no és molt popular en els temps que corren, però sempre m’he considerat una persona pràctica a qui li agrada sobretot buscar l’equilibri. Per això opino que l’ideal, amb independència de la meva ideologia política, és que cada vuit anys es produeixi una alternança de poder, de manera que durant un temps governés la dreta i durant un altre, l’esquerra. Crec que és la manera més justa d’equilibrar la balança. Durant un cicle estarien més satisfets els treballadors i les persones més desfavorides i durant l’altre els empresaris i els més privilegiats, però ningú se sentiria especialment perjudicat. És molt simple, i faig meu el lema de la Revolució Francesa: «Llibertat, igualtat i fraternitat». Si es respectessin aquests tres conceptes i per aquest ordre, estic convençuda que ens aniria molt millor.

Potser és una postura una mica salomònica i a la gent li agrada més estar immersa en tot aquest embolic que no ens porta en lloc, però per sort encara som lliures de pensar el que vulguem. Com va dir Nelson Mandela: «Soc l’amo del meu destí, soc el capità de la meva ànima».

I vosaltres que en penseu? Hauríem de tornar a la democràcia de les majories?