Contra les cordes
La violència de baixa intensitat impregna el conjunt de la nostra societat. És potser per aquesta raó que, acostumats a ella, gairebé ni ens adonem de fins a quin punt aquest fenomen arriba a envair el nostre dia a dia de forma més o menys camuflada. Els instints agressius de vegades s’amaguen rere complexes edificacions mentals, l’home posseeix un ric univers simbòlic, a través del pensament, les emocions, el llenguatge i la conducta.
Es creu que mantenir aquesta manifestació violenta gairebé en sordina permet d’alguna manera controlar-la, es tracta però d’una idea preestablerta i ingènua si cap: el comportament humà no escapa a les mateixes lleis que regeixen la natura i els algoritmes del mal, si així es poden anomenar, també ens diuen que si bé un fet de qualsevol tipus es pot anar repetint un cop i un altre, arriba un moment en què el que es genera és un moviment imprevisible, aparentment fortuït, que canvia el sentit de tot plegat, aleshores succeeix l’inexplicable o el que és pitjor, l’indesitjable.
Compartim les pulsions agressives amb les espècies animals, no oblidem que un 98% del genoma humà es correspon amb el dels grans simis, i aquests instints compleixen unes funcions bàsiques de supervivència com ara la defensa del territori, de la progenitura i la preservació d’un ordre jeràrquic al servei de la selecció natural. La violència purament humana, que no es pot explicar només a través del seu paral·lelisme amb la conducta animal, és la que sens dubte obre molts interrogants, tant per la seva complexitat com per la seves conseqüències sovint devastadores.
El fet bèl·lic, que és la màxima expressió de violència, mai ha desaparegut del planeta. A més les guerres també són de tot ordre, econòmic, polític, religiós i mediàtic i sovint s’entrellacen i es confonen. Per altra banda la noció del que és o no políticament correcte, valoració que va canviant en el decurs dels anys, marca la pauta de quina violència cal tolerar o no. La violència verbal per exemple es troba a hores d’ara desencadenada, les xarxes socials han agreujat el fenomen, fomentant una distorsió de la veritat i creant alhora una sensació general d’impunitat. Ja va afirmar Freud el 1921 que les multituds mai no han conegut la set de veritat sinó que el que demanen són il·lusions, i la psicologia de masses ho ratifica. Això ens duu a la reflexió inevitable, sobre si la bondat, que és la que posaria un fre a les pulsions agressives més gratuïtes, és inherent o no a l’ésser humà.
El filòsof anglès Thomas Hobbes opina que l’home viu enmig d’una guerra de tots contra tots, i el filòsof francès Jean-Jacques Rousseau en canvi creu que l’home neix innocent i és la influència de la societat qui el corromp. L’evident tensió entre aquestes dues visions s’ha traduït en un notable esquinçament social i ha donat pas a diversos relats del que significa l’experiència humana, i aquests han derivat en la creació de diversos models de societat i en diferents ideologies.
La visió pessimista de la humanitat, que és la que sembla prevaldre actualment, ja que vivim en temps d’involució, aixeca moltes reticències a causa de la imposició d’una idea determinista que anul·la o interfereix negativament en la possibilitat de la transformació i de millora, i per tant de progrés, al donar a entendre que sempre existirà aquesta llavor a l’interior de cada individu. D’aquesta manera al perpetuar-se un concepte semblant al del pecat original, una mena d’estigma, ens veiem confrontats en el fons amb una absència de llibertat difícil d’assumir. La controvèrsia, ineludible, ens deixa contra les cordes.