La importància de la religió en la literatura espanyola
En aquesta ocasió vaig a parlar-vos de l’important que és conèixer la religió, així mateix com la mitologia que tractaré en una altra ocasió, per poder realitzar un bon comentari de text o simplement per assolir tot el significat d’algunes obres literàries.
La relació existent entre literatura i religió s’ha donat des de sempre en la història de molt diferents formes; es tracta d’un fenomen universal, de tots els temps i de totes les cultures.
Donada la tradició catòlica del poble espanyol a través dels temps, no ha de sorprendre el significatiu paper d’aquesta religió en la literatura espanyola. Tampoc ha de sorprendre que el tractament que ha donat la literatura a la religió hagi sofert canvis importants amb el pas el temps.
Ja que seria impossible tractar totes les obres que presenten la religió, ja sigui com a motiu de sàtira mitjançant la crítica a la hipocresia religiosa o de la felicitat a través d’una vivència religiosa, m’he centrat molt concisament a posar uns exemples de l’obra El Buscón de Quevedo.
És evident en la novel·la El Buscón de Quevedo la severa crítica que es fa en contra dels falsos creients. D’aquells feligresos d’hipòcrita devoció i beateria. Aquest judici es manifesta tàcitament en el llibre a través dels personatges així satiritzats. L’autor es limitava a la sàtira d’homes i dones i no de l’església i la seva doctrina, per això l’obra va passar la censura i es va poder publicar ja que el clergat i el regne no van trobar res en ella en contra de la religió o la fe catòlica. Tot i això, sí que es poden trobar en el llibre alguns exemples que xoquen amb els dictats doctrinals i bíblics i anem a ocupar-nos de comentar alguns d’ells.
Des d’un punt de vista religiós, les paraules bíbliques parafrasejades pel vagabund, podrien constituir una irreverència o profanació a aquests conceptes dogmàtics. En el fons, però, el vagabund enuncia una veritat; però la forma i el context que l’emmarquen satiritzen el pensament bíblic expressat. De manera que Quevedo a l’incloure al «cuervo» i al «grajo», i referir-se al homes com «caninos» i «traspillados», sembla vulgaritzar la realitat bíblica en qüestió. També el esmentar als escrivans, individus menyspreats pels vagabunds, constitueix un detall satíric. El context que emmarca les paraules del volander és potser el principal motor satíric del passatge bíblic, perquè es tracta de falsos captaires enganyadors de la bondat de la gent.
També la inquisició és part del joc humorístic d’El Buscón. El tractament satíric donat a aquest aspecte dogmàtic per Quevedo és justificat; ja que la inquisició va ser un dels fenòmens més sanguinaris, injustos i absurds que ha patit la humanitat durant la seva història.
El llibre de Quevedo es refereix dues vegades a la inquisició: en boca i fets de Pablos una vegada, i l’altra, en boca i fets dels seus amics. Pablos burla a la mestressa aprofitant el terror que se li tenia a la inquisició; aconseguint d’aquesta manera que ella li donés algunes gallines que li venien de gust. L’incident és summament simpàtic per l’escena en si i pel joc de paraules amb què Pablos enganya a la mestressa en fer-li creure que el «piu, piu» de cridar als pollastres és un sacrilegi als papes. En el cas dels seus amics aquests es van fer passar per agents del «Sant Ofici», per aconseguir així que Pablos tragués seus béns de la posada i es fora sense pagar.
Molts altres casos de sàtira a les beates i altres personatges hipòcrites i falsos creients apareixen al llarg de la història de la literatura espanyola. El més important és saber detectar-los i comentar-los quan es realitza una anàlisi d’un text literari.