Soc psicòpata
Soc psicòpata i t’explicaré com es la meva manera de ser, perquè em puguis reconèixer. Abans de començar a llegir tingues en compte que la meva conducta és inevitable, em moc per impulsos, encara que pugui premeditar les accions, van guiades por les ganes de destruir, tinc la necessitat de fer el mal. Més aviat, no ho diferencio del bé, tinc constància de que està mal perquè així m’ho diuen, amb la qual cosa segons en quin segle i cultura visqui, puc passar desapercebut (la inquisició, l’ablació genital femenina, les guerres, el terrorisme, etc.) Com veuràs, puc ser militar, metge, infermer, policia, professor, religiós, polític, etc. sempre estic en càrrecs on les meves decisions influeixen sobre tu i en la societat en general, adoro sembrar el caos, tinc el poder i faig ús d’ell.
Igualment, la meva conducta no té res a veure ni amb l’autoestima, ni amb la frustració, perquè no sento les emocions, no les trobo el significat. Els sentiments no afloren però no obstant això, conec a la perfecció la definició de les emociones, tristesa, por, odi, alegria, eufòria, etc. però desconec la sensació que causen, amb la qual cosa no t’esforcis a mostrar-me el teu malestar perquè sóc incapaç d’interpretar-ho, tampoc vulguis que compartim moments d’alegria perquè no puc desxifrar el sentiment.
T’estic definint la ceguesa emocional, la incapacitat de percebre el sofriment i les necessitats de l’altre persona. Des de la ciència s’ha buscat una explicació i l’ha trobat en la biologia, concretament en el cervell. Processo les paraules a nivell lingüístic però no a nivell emocional, això vol dir que les paraules dolor, sang, por, humiliar, pertorbar, no les entenc com una cosa negativa, sinó tal qual, com un simple conjunt de lletres.
Perquè ho entenguis millor, sento la música però el meu cos no percep el ritme, la meva ment només interpreta la cançó. És a dir, entenc la teva conducta però no puc posar-me en el teu lloc, no tinc empatia, ni consciència, en conseqüència no tinc remordiments. Però això sí, a nivell intel·lectual accepto la situació. A causa d’aquesta discapacitat, la meva relació amb tu es de manipulació, et domino i això es així perquè puc ser el teu pare/mare, germà/na, parella, amic, veí, cap, líder, etc. estic per tot arreu. El meu únic objectiu és amargar l’existència als altres, en algunes ocasions provocaré la mort i en unes altres, simplement alteraré l’estat emocional i ho faré de diverses formes, amb crítiques, guerres, excés de treball, reducció de salaris, malalties, etc.
Veient aquesta definició, segurament ja m’has identificat amb algú. Això per un costat i per l’altra, vull que sàpigues que no estic malalt, sinó, que tinc un trastorn de la personalitat, però tot i així, tinc un bon raonament, és dir, soc totalment conscient dels meus actes. Busco la maldat com a forma d’expressió, es la meva manera de trobar el plaer, no és que tingui la necessitat d’esplaiar-me, sinó, que em causa plaer el fet de destruir. Veient la meva conducta, per a integrar-me en la societat i ser acceptat he après a fingir les emociones, entenc que en els moments tristos haig de plorar i en els alegres, he de somriure. És com he perfeccionat l’art de la manipulació, et dic el que vols escoltar i et mostro allò que vols veure, soc molt loquaç i convincent, en definitiva, que es la meva manera de enamorar-te o de guanyar-me la teva confiança i una vegada estàs amb mi, comença el teu infern.
Et faig dubtar de les teves decisions i et responsabilitzo dels meus errors, aconsegueixo que et sentis culpable pel teu estil de vida i que infravaloris les teves virtuts. En moltes ocasiones no hauré de fer servir la força física, amb les meves paraules i mirades tinc suficient per a controlar-te, segons m’interessi, mostraré ràbia o agressivitat i en unes altres ocasiones veuràs alegria, tendresa i complicitat. Sense adonar-te estaràs indefens/a mentalment, mai sabràs com et tractaré i això danya la teva autoestima. T’hauré inculcat la indefensió apresa i això es tradueix a no donar mai la teva opinió perquè en el passat, quan la donaves, et menyspreava, aleshores, has après a no defensar-te.
Evidentment, no ho faig de cop, És un procés llarg però continu, a poc a poc vaig traient-te drets i donant-te obligacions, ho faig de tal forma que tens la sensació que t’estimo o que em caus bé i ocasions, fins i tot sóc capaç d’aconseguir que m’idolatris. Em veus com el teu protector perquè sempre que tens algun problema hi soc per ajudar-te, però no tens en compte que jo mateix l’he creat.
En la meva defensa, he de dir que ja he nascut amb aquesta discapacitat emocional, en altres casos, ha estat adquirida a causa de successos traumàtics durant la infantesa, presenciar una massacre, patir abusos sexuals, ser humiliat constantment en públic, etc. En aquest segon supòsit, la persona sent i entén les emociones però les reprimeix, la seva ment està dissociant la realitat com a mecanisme de defensa. Actua amb por de ser agredida, prefereix anticipar-se als fet i es justament en aquest supòsit on té un efecte positiu la teràpia psicològica, perquè igual que s’ha après a fer el mal, també es pot desaprendre. Llavors, vist el meu perfil, ara et donaré l’únic consell que conec perquè no caiguis a les meves mans, mai perdis de vista la meva coherència conductual, és a dir, no permetis que canviï la meva actitud cap a tu.
Has de ser proactiu/va i dirigir tu mateix/a la relació, sota cap circumstància permetis que deixi d’actuar segons el que predico, si ets la meva parella i al principi de la relació et deia coses boniques i era romàntic amb tu, no permetis que deixi de ser-ho, si soc el teu superior i sempre t’he tractat amb respecte, tampoc permetis que et menyspreï i així con tots els casos, has d’anar sempre un pas davant meu. Et repeteixo que no sempre assassino, en moltes ocasiones només busco danyar-te emocionalment.