Francesc Guillaumet Periodista

Fa temps que no es parla de res més. Sembla com si el refotut coronavirus amb nom de Covid-19 fos l’únic tema de conversa però comptat i debatut cal admetre que aquesta pandèmia ho ha canviat absolutament tot, des de les relacions socials fins al turisme passant per les formes de treballar. 
I una de les coses a les que s’han fet poc esment i que segurament tindrà conseqüències de cara al futur és en la situació dels joves, una generació que segurament s’haurà d’enfrontar al que vingui de manera molt diferent al que vam fer nosaltres i moltes generacions de gent que no vam tenir davant una crisi sanitària que no s’havia vist des de la pandèmia de la grip espanyola del 1918.
M’ho comentava fa poc el pare d’un amic amb un fill que estudia a la universitat. Em deia, amb certa recança, que encara no ha pogut descobrir el que significa aquest món perquè la gran majoria de classes les ha hagut de fer de forma virtual. 
Tothom que ha passat per la universitat sap el que representa tenir vetada aquesta porta al coneixement i a una manera de fer i de viure que poc té a veure amb els estudis primaris i secundaris. Pensant amb el fill del meu amic vaig recordar la meva arribada a la universitat, un lloc ple d’experiències on vaig aprendre moltes coses però un espai, també, en què em va quedar clar que les veritats absolutes no existeixen. Les classes magistrals combinades amb altres de més proximitat, l’entrada en contacte amb gent de diversos llocs que trencava l’esquema de l’escola, on l’alumnat que venia més lluny tenia el seu domicili a 30 quilòmetres com a màxim i una vida cultural, acadèmia i de debat que traspassaven les pròpies classes són algunes de les coses que una generació de joves ja s’ha perdut per culpa de la Covid-19. No he parlat de les festes i de les partides botifarra als bars de l’entorn, que això també forma part d’una vida de llibertats que molts vam trobar a faltar quan es van acabar els estudis i ens vam haver d’enfrontar al món professional. Per tant, des del meu punt de vista, suposo que també des del de molts lectors i lectores del Principat d’Andorra, la universitat va ser una de les millors experiències que he viscut.
Ara tot això ha canviat però també ho ha fet pels altres nivells d’educació. L’anar a casa d’un amic o amiga després de les classes de primària o de batxillerat, quedar els caps de setmana per prendre les primeres cerveses o fer sopars d’amics són coses que han quedat congelades fins no se sap ben bé quan. Per contra, i a causa de la pandèmia, ens hem tancat en un món virtual de reunions inacabables per videoconferència o per plataformes com Zoom que impedeixen el contacte humà, sempre molt més edificant que el que ofereix la vida vista des d’una pantalla. No sé què passarà d’ara endavant però és d’esperar que moltes d’aquestes coses que va començar a fer obligats per la realitat hagin arribat per quedar-se. I això serà un error. És evident que tot el que ha passat ha agilitzat la revolució digital i que les noves tecnologies han estat clau perquè no haguessin de parar de treballar més sectors dels que ja han vist compromesos els seus negocis però el teletreball no hauria de ser la panacea de tot.
Es pot fer durant una temporada, mentre calgui, fins i tot és bo que es pugui complementar amb la feina presencial i recórrer-hi quan sigui necessari. D’alguna manera se n’ha d’extreure el millor d’aquesta situació, que alguna cosa de bona tindrà també el treball a distància. Però en la mesura que es pugui i quan les coses millorin caldria tornar a poc a poca a la normalitat perduda la primera setmana del març del 2019. I no només pel que fa a les feines sinó també pel que afecta a la universitat, a l’educació primària i secundària, a la vida d’amics que es feia després de l’escola o de les activitats extraescolars, a les festes que eren referents de moltes generacions d’universitaris, com l’Agrocastanyada de Lleida o la Telecogresca de Barcelona. Cal vetllar, doncs, perquè el jovent que no ha conegut què és la vida universitària la pugui conèixer amb totes les seves dimensions i pugui gaudir d’una etapa de la vida que ara per ara els és vetada. Cal intentar extreure les potencialitats del teletreball per fer més productives les feines sense que això representi deixar d’anar a la feina i fer petar la xerrada amb els companys i amics. Cal començar a posar les bases de la vida postcovid per fer del trauma que ha significat per molta gent un parèntesi que puguem oblidar a mesura que passin els anys. I, en definitiva, cal confiar que tot això serà possible quan s’aconsegueixi la immunitat de grup i ja no perillin les vides de les persones. 
Fer tot això és, d’alguna manera, els deures que ens hem d’imposar com a societat ara que ja es comença a veure el final de la crisi sanitària i s’ha d’enfocar el futur amb les màximes garanties possibles. Ja tindrem feina, doncs. Som-hi. Perquè tard o d’hora ens podrem tornar a donar la mà.