La responsabilitat patrimonial de les empreses
El Codi Civil espanyol té un article –1911 CC– que estableix que el deutor té el deure de respondre en cas d’incompliment de les seves obligacions de pagament amb tots els seus béns. En conseqüència, l’article 1911 del Codi Civil estableix la responsabilitat patrimonial universal que té el deutor sobre els seus creditors, havent de respondre al compliment de les seves obligacions amb tots els seus béns tant presents com futures i per temps indefinit. Per tant, encara que el deutor sigui insolvent en aquest moment, el seu creditor podrà continuar exigint-li el pagament en el futur, fins que sigui satisfet. Ara bé, val la pena assenyalar que si el creditor no realitzés aquestes reclamacions diligentment podria prescriure el seu dret a exigir el pagament del que es deu. El patrimoni del deutor és la garantía general dl compliment de les seves obligacions. Això vol dir que, si no paga els seus deutes, el creditor pot sol·licitar judicialment l’execució del seus béns fins arribar a l’import del deute reclamat, juntament amb els interessos i despeses processals. El creditor ha de conèixer l’abast de la responsabilitat dels deutors en funció de la seva personalitat jurídica.
En primer lloc, si el deutor és persona física, tant si és un particular com un empresari individual, respon dels deutes amb tot el seu patrimoni, que comprèn béns i drets. No obstant, el règim de responsabilitat patrimonial universal té un límit aplicable a les persones físiques. Es tracta dels béns inembargables, que no poden ser executats i, per tant, queden lliures de tota acció judicial. A més, uns canvis recents en la legislació concursal espanyola ha creat mecanismes legals que permeten flexibilitzar el règim de responsabilitat patrimonial universal introduït en l’article 1911 del Codi Civil. Així, la Llei de Segona Oportunitat permet que el deutor insolvent que ho sigui de bona fe, després de la liquidació del seu patrimoni, pugui sol·licitar el benefici d’exoneració del passiu insatisfet, millor conegut pel seu acrònim, BEPI. Conseqüentment, gràcies a aquest mecanisme jurídic del BEPI, el deutor insolvent podrà cancel·lar aquells deutes que resultin impagables. De manera que la concessió del benefici d’exoneració del passiu insatisfet suposa una excepció del principi de responsabilitat patrimonial universal.
En segon lloc, pot ser que el deutor sigui una empresa. En aquest cas, es poden classificar les empreses en dos grans grups: d’una banda, estan els empresaris que són persones físiques, coneguts com empresaris individuals, i d’una altra, estan els empresaris que són persones jurídiques o també anomenats empresaris socials. L’empresari individual –també conegut com empresari autònom– és una persona física que, en nom propi i assumint el risc de les operacions amb el seu patrimoni personal, organitza els mitjans de producció de béns o serveis, per introduir-los en el mercat. L’empresari individual no ha de complir amb cap requisit específic per adquirir l personalitat jurídica, únicament ha de tenir capacitat d’obra i complir amb les obligacions fiscals i de la Seguretat Social per als treballadors autònoms. Un aspecte molt importants que tot empresari, ja sigui persona física o jurídica, ha de respondre davant els seus creditors amb tot els béns presents i futurs. En el cas d’empresaris individuals no existeix distinció entre el seu patrimoni personal i el del seu negoci des del punt de vista de responsabilitat patrimonial. L’empresari individual assumeix una total responsabilitat patrimonial, que no queda restringida als actius afectes a l’activitat empresarial, sinó que s’estén a tots els béns que conformen el seu propi patrimoni personal. Conseqüentment, els seus creditors poden actuar indistinta i simultàniament contra els béns del seu patrimoni personal i els de la seva empresa; inclòs si el deutor és propietari de diversos negocis, els creditors poden dirigir-se contra els actius de qualsevol d’ells, encara que els deutes s’hagin originat en una altra empresa. Ara bé, recentment, la legislació concursal va introduir elements que permeten flexibilitzar el seu rigor quan afecta a un empresari insolvent. Des de l’aprovació de la Llei de Segona Oportunitat, els particulars i autònoms disposen de certs mecanismes que els ajuden a excloure el principi de responsabilitat patrimonial universal.
L’empresari social és una persona jurídica que s’ha constituït mitjançant un contracte de societat per adquirir personalitat jurídica distinta de la dels seus socis, i actua en nom propi i assumint el risc de les operacions fins el patrimoni aportat per aquelles. Els empresaris socials responen també amb tot el seu patrimoni dels deutes contrets, però en aquests casos, la responsabilitat arriba sempre a tot el patrimoni, és a dir, a la totalitat dels actius de la societat. No obstant, una altra qüestió important que es planteja als creditors és la possible responsabilitat de tercers, socis o administradors per les obligacions contretes per la societat.
De manera que si es tracta de societats caldrà analitzar quin tipus de societat es tracta, ja que el règim de responsabilitats varia molt en funció de la tipologia de la societat, ja que existeixen societats de responsabilitat limitada i altres en què aquesta és il·limitada. De manera que en alguns casos els socis responen amb el seu patrimoni si la societat és insolvent o no té actius suficients per respondre dels deutes. Vegem a continuació la responsabilitat patrimonial en funció de la forma social de l’empresa.
• En les societats civils (SCP i CP), la regla general és que els socis sí responen subsidiàriament dels deutes socials ; no obstant, ho fan de forma mancomunada i no solidària. Això significa que a cada soci se li pot exigir només una part del deute, en proporció a la seva participació en la societat.
• En la societat col·lectiva, el patrimoni de la societat respon en primer lloc, pels deutes contrets; no obstant, si aquest fos insuficient per a cobrir els crèdits, els creditors poden adreçar-se subsidiàriament contra el patrimoni personal dels socis. Els socis responen solidàriament.
• A la societat comanditària o en comandita, existeixen dues classes de socis: els col·lectius i els comanditaris. Els socis col·lectius tenen un responsabilitat subsidiària, solidària i il·limitada pels deutes socials. Els comanditaris, en canvi, no tenen aquesta responsabilitat. Si el patrimoni de la societat no és suficient per pagar els deutes, els creditors només poden adreçar-se contra els socis col·lectius.
• En les societats anònimes, anònimes laborals, de responsabilitat limitada i limitades laborals, els socis no responen personalment pels deutes socials. Els creditors compten només com a garantia amb el patrimoni de la societat. No obstant, quan ha existit frau de llei en perjudici de creditors, gràcies a l’aplicació de la doctrina de l’aixecament del vel societari, es donen casos que responen personalment als deutes socials.
• En les societats cooperatives, la cooperativa adquireix autonomia patrimonial en relació al patrimoni dels seus socis i, en conseqüència, es produirà enfront a tercers una separació de la responsabilitat que podem qualificar-la de plena. Per tant, com a regla general, la cooperativa ha de fer front amb tot el seu patrimoni a les obligacions contretes amb els seus creditors. Aquesta norma conté una excepció, ja que de l’import global del patrimoni social ha de llevar-se el fons d’educació i promoció cooperativa, de caràcter inembargable i el destí del qual es troba previst en la legislació. A més, en cas de liquidació de la cooperativa, el seu import no podrà ser repartit entre els socis. Quant als socis de les cooperatives, com a norma general, responen de forma limitada dels deutes socials. No obstant, la legislació cooperativa distingeix dues situacions: la responsabilitat del soci mentre mantingui aquesta condició i quan la perdi. En el primer cas, la responsabilitat del soci es troba limitada a l’aportació al capital subscrit; per tant, una vegada abonades les aportacions socials, el soci no respondrà dels deutes socials. En el segon cas, és a dir, quan el soci perdi aqueta condició, no existeix una regla general. A títol d’exemple assenyalarem que la Llei General de Cooperatives disposa que el soci que causi baixa de la cooperativa «respondrà personalment pels deutes socials, prèvia exclusió de l’haver social, durant cinc anys des de la pèrdua de la seva condició de soci, per les obligacions contretes per la cooperativa amb anterioritat a la seva baixa, fins a l’import reemborsat de les seves aportacions al capital social». No obstant, aquest responsabilitat pot variar segons la comunitat autònoma i els estatuts fundacionals.
Per acabar, direm que els administradors de les societats anònimes i limitades responen davant la societat, davant els accionistes i davant els creditors socials del mal que causin per actes contraris a la llei, els estatuts socials o els realitzats sense la deguda diligència.