Llenguatge, profundidat i significació
És interesant la utilització quotidiana que fem del llenguage. A mi em sorprèn cada vegada més el valor de les paraules. Sobretot les paraules verbalitzades, les expressions orals, unes vegades fetes «en calent» i d’altres, ja preparades i simplement llegides. A vegades és questió d’omplir, simplement, com sigui, els dos minuts que em toquen. Parlar per no dir res. El bla, bla, bla.
Hi ha persones que són autèntics experts en parlar i no dir res. Segurament hi ha cursos per parlar en públic, però no sé si enseyen el significat d’un verb en passat, present, futur o condicional. No pot, un càrrec públic, assegurar quelcom que passarà d’aquí a cinc anys. No pot. Primer perquè, quasi segur, ell no hi será, allà on és ara. A vegades, i cada cop més, sembla que es pren l’audiència, el públic, com una mica ruca. I anem a pitjor. Desprès tothom se sorprèn de l’abstencionisme electoral. Creixent i que anirà a més. Fins i tot canvien de canal quan es parla de la cosa pública. El temps de les paraules buides, el seu final sense sentit, està arribant.
Calen fets, a curt termini, i no fum. Cal concreció, i ja. La ciutadania, el que no m’agrada dir, la gent (sembla un xic despectiu, la gent), també té els seus mecanismes propis d’autoprotecció en front del permanent bla, bla, bla.
S’elucubra, es donen voltes, es busquen teories complexes per part de la classe dirigent, sobretot la política, que busca, quan cal, un culpable extern, quan veus, sense ser un Einstein, a priori, que allò no funcionarà. Es parla de la progressiva desculturització, el poc interés per la cosa pública, la priorització per allò personal en lloc d’allò públic.
Però no es pensa que és un problema de llenguatge, profunditat i significació. És igual, per alguns, el petit discurs fet avui davant la ràdio i que queda grabat. Si d’aquí a sis mesos s’ha de dir el contrari, cap problema. «Ja buscaré les raons per justificar, com sigui, aquest canvi de criteri», deuen pensar. No pot ser que sis mesos sigui una eternitat. Pot ser, no sé, que la cosa pública s’hagi profesionalitzat fins a l’extrem?
Llargues carreres públiques segurament fan que es prioritzi el càrrec, l’estatus, el sou, etc. I no una visió més ética o moral del servei públic. «A fora fa molt fred, doncs pot ser que tot sigui una mica relatiu”, deuen pensar. Els programes de TV i ràdio, els mitjans de comunicació amb contingut lleuger (o encara pitjor) van en augment. Les análisis una mica serioses de la vida quotidiana són cada vegada més escasses. Per què? La societat n’està una mica farta. No és cert que cada vegada som més incults. És que cada vegada hi ha més bla, bla, bla. Calen explicar fets reals, accions reals, concretes en termes de temps i forma.
El món del pensament sense acció ja no interessa. I quan calgui, perquè és humà, reconèixer els errors, fem-ho. La rotació també és bona en els càrrecs públics. Ningú és imprescindible i tothom és humà. No existeixen els càrrecs públics Superman. La intel·ligència i el treball no són virtuts exclusives de la classe dirigent. La gent del carrer també ho és.