Natalia Mena

La coherència en les nostres vides no està ni se l’espera. La màxima segons la qual el que dius, el que penses i el que fas coincideix i dona credibilitat a la persona i sentit als seus valors ha desaparegut, però a més, amb un desvergonyiment espectacular.
Avui dia mentir surt gratis, i no només això, sinó que ens atrau que ens menteixin. Intentaré explicar-me. Tots tenim un ideal del que hauria de ser un bon polític, una bona parella, un bon amic, un bon cap o treballador, i d’alguna manera tots aspirem a l’estèticament correcte, però el cert és que l’essència humana ens porta a una dualitat inevitable; o dit d’una altra manera, el que a la pel·lícula La guerra de les galàxies anomenen el «costat obscur de la força». Aquest cantó intentem tenir-lo adormit i que no surti a la llum, potenciant la nostra part més bona i afable, però la veritat és que ni tots som tan bons, ni tots som tan dolents, per tant, a l’hora de jutjar el comportament dels altres hem d’estar molt nets per no sortir escaldats; així, el que fem és justificar moltes vegades l’injustificable, busquem excuses, perquè ens sigui més fàcil mantenir aquesta conducta socialment, i així anem transitant sense pena ni glòria per El gran teatre del món, com va titular Calderón de la Barca. I és clar, en aquesta obra ens ha tocat a cadascun de nosaltres un paper, a uns més estel·lar que a d’altres, però al final tots són igual d’importants perquè l’escena tingui significat.
En aquest ball de màscares, que genera un clima irreal i fals, on la desconfiança agafa un protagonisme brutal i ja no ens creiem res, cada vegada som més escèptics i més «criticaires» (que no crítics) amb el que passa al nostre voltant. I en aquesta dinàmica en la qual tot queda verbalitzat segons el que és políticament correcte, però completament despullat per les accions, que no acompanyen en absolut al discurs, ens movem diàriament, i el més trist del cas és que sense ni tan sols posar-nos vermells.
Podria donar molts exemples amb noms i cognoms d’aquesta hipocresia sense límits, que a vegades es fa difícil de suportar, però la finalitat d’aquest article no és tan assenyalar algú en concret, sinó reflexionar sobre la qüestió, fer un viatge per aquesta brúixola interior de la nostra pròpia moral, intentant no fer-nos trampes al solitari i preguntant-nos si és tan difícil viure de forma coherent i exigir aquest mateix valor als altres, per saber a què atenir-se, i poder mantenir relacions laborals, socials, personals, polítiques i econòmiques sanes, que ens aportin benestar, pau i tranquil·litat a cadascun segons les seves creences, ideologia i manera d’entendre la vida i el món.
Crec que classes de moral podem donar tots les justes. Com diu la bíblia: «Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra», però no hauríem de normalitzar aquesta conducta, perquè predicar una cosa i fer la contraria no és honest, ens hauria de generar molta incomoditat a nosaltres mateixos i que se’ns caigués la cara de vergonya; lluny d’això, hi ha molt de rostre de ciment armat que és pensa que podrà sostenir en el temps les seves mentides, però aquestes tenen les potes molt curtes i al final els farsants s’acaben descobrint i potser si volessin, no veuríem el cel.
Si els grans temes com la pobresa, el medi ambient, la immigració, la prostitució, les drogues, el racisme, les guerres, els drets humans, etc. ens preocupessin de debò, no només per «postureo»; si realment hi hagués la voluntat de resoldre aquests problemes, segurament no existirien o serien menys greus, però és clar, resulta molt senzill dir que estem molt sensibilitzats amb el medi ambient, fer grans campanyes sobre l’escalfament global, però després tots agafem el cotxe, i a més, interessa que sigui així, perquè sinó cau tota una indústria.
Si parlem de la pobresa, un altre del mateix; diàriament llencem excedents que podrien salvar moltes vides, però no, és millor ensenyar-nos per televisió nens desnodrits i netejar les nostres consciències amb un apadrinament simbòlic, això els més compromesos, en comptes de fer polítiques en els països més desfavorits, no de caritat, sinó de responsabilitat i d’educació.
Les gestions amb la immigració són un altre desastre; veiem arribar pasteres contínuament, les màfies s’han apoderat del mar i de les esperances d’un futur millor d’aquesta pobre gent, per no parlar de la seva integració; tots volem que s’integrin, però en el barri del veí.
La prostitució i les drogues mereixen un Oscar al doble joc, la clandestinitat i nocturnitat amb la qual es gaudeixen s’esvaeix en sortir el sol, com si la llum de l’astre purifiqués tots els pecats.
I ja, l’últim gran esclat d’hipocresia, la Covid-19. La classe política intentant-nos fer creure que estan molt amoïnats per la nostra salut quan el que estan és molt interessats en controlar-nos cada vegada més, i ja no parlem de les farmacèutiques i el gran negoci que ha suposat per a aquesta indústria la pandèmia; i així podríem seguir fins a l’infinit, però tampoc us vull avorrir, tan sols posar sobre la taula que no ens hauríem d’acostumar a viure en un món tan cínic, per això tot i que ja han passat els dies de Setmana Santa, que conviden a fer una mica de repàs existencial, he volgut parlar del que penso i no dic. Hi ha una gran escena a la pel·lícula Alguns homes bons, protagonitzada per Tom Cruise i Jack Nicholson, que reflecteix molt bé aquesta realitat tan contradictòria en la qual ens movem:
–Vols respostes.
–Vull la veritat.
–Tu no pots encaixar la veritat, vivim en un món que té murs i aquests murs han d’estar vigilats per homes armats, qui ho farà, tu? Jo tinc una responsabilitat més gran de la qual puguis calibrar mai, tu plores per Santiago i maleeixes als marines, tens aquest luxe, tens el luxe de no saber el que jo sé, que la mort de Santiago, encara que tràgica, va salvar vides, i que la meva existència encara que grotesca i incomprensible per a tu salva vides. Tu no vols la veritat, perquè en zones del teu interior de les quals no xerres amb els teus amics, em vols en aquest mur, em necessites en aquest mur; nosaltres usem paraules com a honor, codi, lleialtat, les usem com a columna vertebral d’una vida dedicada a defensar alguna cosa. Tu les uses com a gag, i no tinc ni el temps ni les més mínimes ganes d’explicar-me davant d’un home que s’aixeca i es fica al llit sota la manta de la llibertat que jo li proporciono i després qüestiona la manera en què la hi proporciono; preferiria que només diguessis gràcies i seguissis el teu camí, en cas contrari et suggereixo que agafis una arma i defensis un lloc».