Omar el Bachiri Psicòleg clínic

El seu origen és multifactorial, depèn de la interacció genètica/ambient. És la percepció i interpretació de la realitat la que desencadenarà el trastorn. És a dir, és la forma que té la persona d’interactuar amb la societat. Majoritàriament és degut a alguna experiència traumàtica en la infància, entre els 5 i els 10 anys. Normalment es per una agressió sexual o física, maltractament psicològic, menyspreu per part dels progenitors o poca atenció emocional. La persona interactua en un ambient on predominen la por i l’hostilitat. Amb això vull dir, que si durant la infància el nostre entorn social ens reforça les pors o els dubtes, és molt probable que en l’edat adulta, siguem temorosos i tinguem dificultats en la presa de decisions.

En contrapartida, si ens permet els errors i ens reforça les eleccions encertades, guanyarem seguretat en nosaltres mateixos, donant com a resultat adults responsables. Som conscients que encara havent tingut dubtes sobre com actuar, ho hem fet pensant que era la millor opció. No obstant això, quan tenim problemes per a decidir l’opció, es tradueix en un estat d’ansietat i en un bloqueig mental. Veient això es pot deduir que si ens inculquen que som inútils, enfront del mínim obstacle ens sentirem desbordats. Aquesta conducta repetida en el temps es converteix en un hàbit i ens comportarem de manera insegura enfront de la presa de decisions. Això ve a explicar la importància de l’atenció emocional durant la infància, però sobretot del reforç positiu, de premiar les conductes encertades, per a reforçar-les i que es converteixin en hàbits saludables.

Referent al trastorn, afecta al 2% de la població mundial i les persones que ho pateixen, tenen un sistema emocional molt reactiu (hipersensible), enfront d’estímuls que passen desapercebuts per a la majoria d’entre nosaltres, elles ho viuen de forma molt intensa. Un simple comentari, una imatge, un soroll, qualsevol percepció sense sentit per a nosaltres, desencadena en elles una emoció i per tant interpreten la realitat de manera diferent a nosaltres. A causa de la complexitat del trastorn, per a un tractament efectiu se’n tria un multidisciplinari, entre la psiquiatria, la psicologia i la família del pacient. Aquest últim és molt beneficiós per als éssers que conviuen amb ell, perquè no es sorprenguin del comportament i sàpiguen com actuar. 

No és fàcil conviure amb aquestes persones, perquè el focus de la seva malaltia és la deficiència en la gestió emocional, tenen baix llindar a la frustració i això condueix a la inestabilitat emocional (ira, depressió, ansietat, pors irreals, etc). Igualment, són incapaços de controlar el seu temperament, és molt canviant, es mou pels extrems i està guiat per la impulsivitat. En diversos casos aquesta inestabilitat condueix a les addiccions, tabac, alcohol, medicaments, drogues il·legals, sexe, joc, treball, menjar (anorèxia, bulímia, hiperfàgia), etc. 

Enfront d’una situació poden reaccionar d’una forma determinada i passats unes hores, enfront de la mateixa situació, actuen de manera oposada. Amb aquest panorama és comprensible la seva inestabilitat en les relacions interpersonals i aquí és on entra en joc la medicació psiquiàtrica, justament per a regular l’estat anímic i per la seva banda, la psicologia treballa la percepció i interpretació dels fets. 

El seu objectiu és canviar el seu sentit de les emocions i d’aquesta manera aconseguir un comportament més adaptatiu, amb menys quadres d’ansietat i estats depressius. Gràcies a ella, poden modificar la seva relació amb els altres, ja que es basa en la idealització i la devaluació.

Tenen expectatives molt elevades dels altres, és per això que quan es xoquen amb la realitat, els devaluen a l’extrem, se senten enganyades. Després, un altre escenari és quan algú més es fixa en elles, s’imaginen que aquesta persona sent alguna atracció física, no distingeixen entre el coqueteig i l’amabilitat. D’aquí es pot entendre, que avui puguin sentir estima i alegria per algú i que demà ho menyspreïn, però aquest canvi tan sobtat d’actitud és degut a la por a l’abandó, al desemparament de trobar-se soles. Tenen un malestar crònic a causa del seu gran buit interior, no troben el sentit a la seva vida i se senten incompreses. Aquest desemparament els crea angoixa i per a calmar-la moltes vegades acudeixen a l’autolesió, es fan talls als braços i/o cames (cutting), es fan cremades i fins i tot intenten suïcidar-se. És una forma ràpida i senzilla de rebaixar l’ansietat. Depèn de les circumstàncies ho faran per a cridar atenció o realment, ho faran com a manera d’evitar el seu malestar, no troben una altra sortida.

Justament aquest cocktail d’emocions i símptomes són els que dificulten el seu diagnòstic, es tendeixen a confondre amb altres malalties o trastorns mentals, com poden ser la depressió, l’esquizofrènia, l’ansietat, la bipolaritat, etc. És la peculiaritat d’aquest trastorn, que és un conjunt de símptomes però amb una intensitat inferior a quan van per separats, són més aviat brots, estats transitoris, és a dir, coexisteixen tots alhora (comorbiditat). En moltes ocasions el clínic diagnosticarà abans la bulímia, l’anorèxia, la ludopatia o qualsevol altra addicció abans que el trastorn en si. Amb la qual cosa tant la medicació com la teràpia no seran molt efectives, perquè s’estan tractant els símptomes però no l’arrel del problema. Referent als canvis d’humor també influeixen en el seu autoconcepte, una vegades es veuen bé i altres només es troben defectes. Per a acabar, vull recalcar que durant el tractament s’anirà reduint tant la freqüència com la quantitat de la medicació, no obstant això, rarament es deixa per complet, majoritàriament, el seu consum es de per vida.