• En la sessió del Consell el 'conseller-professor' va tornar a explicar la teoria dels cinc diferencials

En la sessió del Consell General del 29 de desembre vaig tornar a escoltar de la boca del conseller-professor l'explicació de la teoria dels cinc diferencials andorrans. La primera vegada, si no recordo malament, va ser en una reunió organitzada pel Cercle d'Economia abans de les eleccions generals de la primavera de 2009.

El dia de la reunió vaig pensar que era la visió esbiaixada d'una persona poc informada sobre la història econòmica moderna d'Andorra i que repetia els tòpics d'una llegenda estesa entre la burgesia evasora catalana; aquella que havia començat a freqüentar el nostre país a partir de la reforma fiscal de Francisco Fernández Ordóñez de l'any 1977.

PROBABLEMENT molts dels presents a la sala del Consell també havien escoltat en altres ocasions l'homilia de l'emèrit professor; els companys d'escó dels altres grup parlamentaris, amb correcció, feien com qui sent ploure.

El conseller, des de l'aparent aïllament que li procura la seva bombolla mental, anava desgranant el catàleg d'avantatges comparatives que per a ell constitueix l'ànima del poble andorrà. En aquell moment em va venir a la memòria aquell comentari del Juan de Mairena d'Antonio Machado sobre la «ignorància enciclopèdica» d'un dels seus alumnes; i és que moltes vegades les antítesis ens proporcionen la imatge més justa d'una persona o d'una situació. Vaig pensar també en el costum tan arrelat al nostre país de deixar dir a una persona despropòsits o propòsits manifestament erronis, sense rebatre'ls. ¿Perquè ho fem? ¿És una qüestió de tolerància? ¿O és que pensem la ignorància dels altres ens pot produir un benefici, i que podríem perdre'l si l'altre arriba a conèixer la veritat?

Mentre, alguns periodistes, des dels bancs del públic, demostraven l'avorriment que els hi produeix tan docta teoria badallant de manera indissimulada. Segurament estaven assabentats de què ?contràriament al que deia l'orador? des del 1902 el règim d'aranzels a la importació va ser un instrument corrent i transparent de recaptació fiscal de les institucions andorranes fins que va quedar emmascarat per la Llei de taxes al consum del 1985.

Ara, el professor parlotejava sobre la llibertat; ho feia des d'una visió estàtica, a la manera dels conservadors amb aversió al canvi, que pensen i actuen com si el món fos immutable, com si els andorrans haguéssim gaudit de la llibertat des de l'origen dels temps, com si generacions d'andorrans no haguessin lluitat per aconseguir parcel·les cada cop més àmplies de llibertats individuals, de llibertats col·lectives, de llibertat econòmica....

La censura prèvia a la premsa, la prohibició de sindicats i de partits polítics, l'absència de matrimoni civil, les dones sense drets polítics... .. la real manca de llibertats en la vella societat andorrana, desapareixien per art de màgia en l'Andorra imaginaria enyorada pel conseller general.

També es va cuidar el saberut conseller de no parlar de les condicions de vida dels refugiats, alguns d'ells provocats, humiliats i agredits físicament pels plançons de les cases benestants que no tenien un comportament massa diferent del practicat alguns quilòmetres més al sud pels partidaris de la «dialéctica de los puños y las pistolas».

En quant a la llibertat de comerç i les llibertats econòmiques, el docte professor oblidava els contingents o cupos a la importació, l'arbitrari règim de llicències o la prohibició de 1957, ratificada en novembre de 1970, de crear noves entitats bancàries; oblidava també el sistema de prestanoms i les traves a la inversió estrangera...

En la seva descripció de la societat idíl·lica (beatus ille) , tampoc no hi havia lloc per parlar del tancament de les dues fronteres l'any 1881; tampoc no va parlar el conseller dels fulls de racionament, ni del tancament de la frontera hispano-andorrana durant mig any (1944-1945) ni del salconduit (paper rosa) necessari fins 1953 als francesos que volien sortir de França cap a Andorra....

EN LA SEVA xerrameca ex cathedra, l'historiador de les essències andorranes, va obviar el diferencial més evident de tots: la capacitat d'adaptació dels andorrans a les noves situacions i la seva habilitat negociador.

Així, els andorrans han sabut aconseguir a través dels temps un règim comercial de privilegi dels països veïns; quan els veïns van reaccionar a l'auge del contraban suprimint les franquícies l'any 1864, no van passar tres anys abans que el síndic Guillem d'Areny-Plandolit negociés uns nous acords comercials amb França i Espanya per restablir-les.

EL 1940, aquells homes que no havien passat per cap escola de negocis, ni presumien de ser experts en comerç internacional, aconseguien resoldre l'escassetat d'aliments bàsics, portant farina d'Argentina a través del port de Barcelona, sortejant la guerra a la Mediterrània.

El primer de gener de 1986, Andorra es despertava envoltada de territori de la Comunitat Econòmica Europea. Profetes de cataclisme i aus de malastrugança tampoc no van mancar en aquella ocasió; però quatre anys després el Govern signava un acord duaner que ha permès un creixement sostingut del comerç d'Andorra durant prop de 18 anys, fins a uns nivells que ni els més optimistes eren capaços d'imaginar.

Ara, el Nostradamus casolà vol fer també d'Heròdot d'Halicarnàs per trobar justificació als seus vaticinis ombrívols i excusa a les seves particulars centúries; però ho fa, no des d'una història objectiva, contrastada per testimonis, sinó des d'una llegenda urbana.

No cal que s'amoïni, tots ignorem moltes més coses que les que sabem; la diferència és alguns intentem aprendre abans de donar lliçons i sempre mantenint la humilitat del que sap que el coneixement és sempre imperfecte i que a més es construeix col·lectivament.

Potser un dia descobrirem que el vaixell que va transportar la farina de Buenos Aires a Barcelona enarborava bandera turca. Evidentment, el savi professor no hi era en aquell viatge.