Un adeu prematur
Després de nou mesos, deixo EL PERIÒDIC D’ANDORRA. És moment de canvis, de creixement professional i de buscar nous reptes, però també és moment d’aturar-se a pensar i recordar tots els moments que he viscut treballant aquí amb el corresponent aprenentatge que m’ha reportat aquesta sacrificada, però satisfactòria feina. Sempre estaré agraït a aquest mitjà per haver-me donat l’oportunitat de conèixer més i millor aquest petit gran país i tots els seus esports, però, sobretot, m’emporto la gratitud d’haver conegut un equip humà increïble que lluita cada dia per tractar la informació de la millor manera possible.
Generalment, els periodistes, tant d’aquest mitjà com de la resta, no estem gens reconeguts. Aquesta feina no entén d’horaris d’oficina ni de caps de setmana. Per això, ningú pot ser periodista sense vocació. I potser aquest tret és la kryptonita i alhora l’amulet de la sort de la professió periodística perquè tots els que us donem la informació cada dia ho fem amb la màxima responsabilitat i il·lusió. Per això, seguiré llegint la informació dels meus companys, dels que són aquí i dels que ja van marxar. I és que puc assegurar que la garantia de veracitat és gairebé del 100%. Molta gent ens culpa als periodistes de l’actual desinformació que regna a internet, però segons l’Informe Anual de la Professió Periodística del 2019, aquesta no és la principal culpable, sinó que els influencers, els polítics, la publicitat i el món de la empresa dominen l’origen de les fake news.
L’inici de la meva aventura andorrana també ha estat marcat per la Covid-19. La pandèmia ha afectat, i molt, a la professió periodística i a les seves rutines de treball, però també em va permetre ser aquí a temps per a veure la fase final de la Lliga Endesa a València amb un gran MoraBanc, que va deixar actuacions impressionants com els 113 punts al Casademont Saragossa o la victòria de 16 davant el Reial Madrid. L’emoció es va mantenir intacta fins a l’últim segon de la fase de grups. Finalment, el conjunt del Principat va perdre de dos contra el San Pablo Burgos i no va passar de ronda, però sí que em va fer experimentar el meu primer sentiment d’orgull cap a un equip que no seguia abans de ser aquí. Sempre he sigut aficionat del València Basket, però sé que, a partir d’ara, també seré una mica tricolor i animaré un equip a l’EuroLliga i l’altre a l’EuroCup. L’ajornament de les competicions també em va permetre presenciar els play-offs de la Lliga Multisegur, les últimes rondes de la Copa Constitució i les prèvies de les competicions europees amb l’Inter Escaldes, l’FC Santa Coloma i la UE Engordany com a representants andorrans. Durant els meus primers mesos al país, ja em vaig adonar que s’ha de valorar més la Lliga i que els futbolistes i tècnics andorrans encara no saben el que tenen aquí. Estem parlant d’una competició en la qual gairebé el 50% dels equips van a Europa i l’emoció se sent en cada jornada. La Lliga Multisegur està creixent, però aquest país ha d’apostar encara més pel futbol de qualitat.
Sempre he tingut Andorra al cap. Fa quatre anys, durant l’últim curs de la carrera a la Universitat Jaume I, el meu professor de periodisme esportiu, Rafa Mora, que també va treballar a EL PERIÒDIC i és l’actual cap de premsa de la Federació Andorrana d’Esquí (FAE) ens va comentar als alumnes que el Principat era un bon lloc per a adobar-se com a periodistes. I vaja si ho és. Sempre he sigut molt aficionat al futbol, m’agrada analitzar el joc i, des dels vuit anys, sabia que algun dia escriuria les cròniques a un diari. No obstant això, aquí he parlat de futbol, bàsquet, esquí, tennis, voleibol, esquí de muntanya, alpinisme, BTT, ral·lis, motociclisme sobre asfalt, sorra i gel, piragüisme, karate, triatló, ciclisme, golf o trial. Fins i tot, vaig descobrir el pitch&putt. Per aquest motiu, Andorra és un màster. Aquí s’aprèn a posar-se les piles, a ser més proactiu i a atrevir-se amb tot això que inicialment era desconegut.
Ja tenia Andorra al cap, però ara sé que mai me la trauré. De fet, seguiré vivint i treballant en aquest país que, per alguna estranya raó, t’atrapa. Aquí no són els meus amics ni la meva família, però la sensació és que encara no he acabat la meva etapa i marxar hagués suposat fer-ho amb mal gust de boca. Diuen alguns periodistes a Espanya que l’únic atractiu d’Andorra són els incentius fiscals. Segurament, per aquests companys de professió no posaria la mà al foc, al contrari del que m’he trobat aquí. Andorra és pau i tranquil·litat, però també pot ser adrenalina i noves experiències. Aquest país és paisatge, natura i bellesa. Ben cert és que, de moment, no té bones connexions, però en la meva opinió és el millor que hi pot passar. Perdria part del seu encant si fos més accessible per a tothom. Andorra ja és, amb el permís dels andorrans, com casa meva i el futbol andorrà, amb el permís de la gent que el va aixecar des de zero, serà la meva prioritat amb l’objectiu d’aportar el meu granet de sorra.