Joan R. Marina Amat Nacionalista andorrà. Filòleg

No vull per a Andorra una democràcia de baixa qualitat per culpa de la poca qualitat ètica i personal de la majoria dels que avui poblen Consell General i Govern. 
Ens representen, diuen. I els que més ho repeteixen són aquells que més es representen a si mateixos o als grups de pressió que habiten darrere seu, prou coneguts o intuïts per tots nosaltres. 
Tant se val els colors i els grupuscles de poder que s’amaguin darrere les sigles de cada partit. En uns seran unes persones i uns interessos i en altres seran del bàndol contrari o –oh, sorpresa!– seran les mateixes persones i els mateixos interessos, perquè ara, justament en època de valors en procés de desinfecció, el negoci brutal és per a qui porta anys i panys fent surf damunt la planxa del poder. L’experiència és un grau.
Diu Daniel Innerarity (catedràtic de filosofia política, 2021) que «la política és cada cop més un cosa d’actors suposadament astuts i espectadors atònits que no acaben de saber si els que mouen les fitxes són massa llestos o simplement consideren els altres massa rucs». 
De totes maneres, no li aniria gens malament al nostre sistema polític que de tant en tant entressin en escena persones atrevides que es qüestionessin els límits d’allò que es considera possible.
I això només succeirà si, a les properes eleccions generals, plataformes ciutadanes –ja deslligades del tot del pes del jou de les ideologies imposades– entren amb força al Consell General.   
Perquè, que tants polítics actuïn d’una manera tan poc espontània i tan tactista com succeeix actualment respon no només a les seves inquietuds personals sinó a les característiques de la societat en què vivim i a la manera com la política ha condicionat la forma d’estructurar el nostre pensament i les representacions –diabòliques o santificadores– que ens fem del poder.
Ara que la política és bàsicament un niu d’eslògans i de culte a la pròpia imatge, ens cal una mirada profunda als dossiers, un repàs a les urgències nacionals i una escolta a residents i nacionals de forma individual i nítida que freni aquesta acceleració dels que viuen a les institucions i de les institucions i que no du Andorra finalment enlloc. Ho mouen tot per al final no moure res. Fan veure que tot avança quan en definitiva del moll de l’os no toquen res.

Ens cal futur. 
Ens cal tocar i repensar els models preestablerts i provocar que les coses tornin a avançar. Ho farem nosaltres amb plataformes assembleàries. Ho farà el poble, la ciutadania. Ho farem cadascun dels votants si prenem consciència de la nostra força, i que ha estat el poble des de la base –i no les elits de centredreta o de centreesquerra, que al capdavall són el mateix– el que ha estat produint i construint Andorra durant segles, i que no podem acceptar de sentir el país com una realitat externa i diferent a nosaltres mateixos. No ens ho podem permetre. 
Ens calen lideratges completament diferents dels que hem conegut fins ara a les legislatures del segle XXI, que provinguin de plantejaments ètics normals –no cal considerar-los valents, sinó simplement normals–, que no promoguin més la fragmentació del poble en grups que acaben no reconeixent-se els uns amb els altres perquè viuen envoltats de barricades socials i econòmiques, que és el que en definitiva volen els que teledirigeixen la democràcia tal com ara la coneixem.
Tenim un destí comú i conjunt, que no podem tornar a delegar en partits polítics que graviten en el frau de les seves polítiques, en les seves lluites internes i en la manca de compromisos que donin resposta als reptes i a les inquietuds reals de la ciutadania.
La política andorrana necessita de persones que visquin amb un propòsit, a llarg termini, amb una reflexió estratègica; gent visionària, que dirigeixi i reconstrueixi el país, perquè tracta la ciutadania de forma adulta i fa front a la desgana electoral, perquè entén que la gent no és una mola anònima de simples espectadors que opina cada quatre anys, a la qual, fora dels tempos electorals, se la pot arribar a acusar d’immiscir-se en afers sense tenir-hi dret.
No. El punt de vista és completament un altre. Els afers del país són competència de totes i de tots. Per això ens cal reformar la llei electoral i també la Constitució i dur el referèndum, com a eina democràtica i segura que és, al Consell General i als consells d’administració en què hem convertit la majoria dels nostres comuns; ens cal comptar amb la participació dels residents a les conteses electorals comunals, per justícia, perquè contribueixen també des del primer dia al manteniment de cada parròquia; ens cal poder votar i opinar sobre la viabilitat i el sentit del coprincipat parlamentari, havent facilitat prèviament el debat necessari sobre les alternatives que es poden donar, els seus avantatges i els seus inconvenients; no es tracta de reduir la mida de l’Estat amb l’objectiu de promoure la recuperació posterior a una crisi, es tracta de legislar i aprovar ajudes fiscals a favor de l’esperit emprenedor, de la indústria, de la ciència, de la innovació en el sector privat, dels nous negocis basats en la tecnologia, perquè sense visió empresarial cap societat moderna no funciona; ens cal refer el model que havíem conegut del comerç tradicional per rellançar la seva competitivitat i estimular la creació de llocs de treball. 
 Per a la gent amb voluntat i vocació social –se’ls consideri d’esquerres, de centre, de centre-esquerra, de falsa esquerra...– la política i el suposat poder que se’n deriva hauria de ser una via per millorar de cor i immediatament les condicions de vida del nombre de gent més gran possible a casa nostra.

Això no perjudica ningú i afavoreix tothom. 
Que és el que haurien d’haver fet aquells a qui vam votar il·lusionats pensant que ho durien a la pràctica, que hi lluitarien, que hi barrinarien... I que al final –i sorprenentment, o no– s’han convertit en els que no volen compartir debats amb els ciutadans i les plataformes que aspiren, a través d’unes eleccions democràtiques, a tenir representació al Consell General, que volen subvencionar i engreixar la generació ni-ni, perquè continuï ni treballant ni estudiant, que lamenten que Andorra s’agenolli davant de la Generalitat de Catalunya en temes de mobilitat en plena pandèmia, quan ells s’han agenollat en paral·lel davant els nostres botxins de Barcelona i de Madrid i no han aconseguit res més (les decisions a Espanya ja estaven preses) que una fotografia. Però, ep!, una fotografia en temps d’imatge política és tota una gesta. 
...això sona a música cansada, a passar més temps salvant Andorra que construint-la, a no dedicar tots els esforços que convindria a reduir les desigualtats abismals que existeixen encara avui dia, a cedir al xantatge dels de fora o a continuar alimentant les cabòries no resoltes d’una suposada esquerra instal·lada en una minoria d’edat permanent. 
Res. El temps i unes noves eleccions potser posaran ordre a tan desori. 
Perquè haurien de ser molt més fortes les nostres conviccions que no pas les organitzacions polítiques a les quals hem estat atorgant una representativitat –com a mínim, qüestionable– en haver-se convertit en estructures piramidals de poder i no en cenacles de debat, a qui només una minoria ens atrevim a criticar i una majoria –almenys públicament– continua venerant per simple interès.
L’actitud de les persones madures, que respecten per ser també respectades, ha de ser lliure, però no arbitrària, sinó raonada i raonable. Plasmo aquí aquesta idea, perquè lliga amb la citació de Daniel Innerarity (2021) quan detalla que «la política acaba sent allò que resulta quan el que preteníem topa amb els límits de la realitat i amb la voluntat dels altres».
La ideologia liberal ens ha fet creure que la llibertat és fer allò que vulguem, però en realitat és que mentre siguem vius sempre estarem lluitant per fer no el que vulguem sinó el que puguem o el que les circumstàncies ens permetin. I, malgrat tot, no podem fallar, no ens podem autocompadir, ens hem d’organitzar per superar-nos i, ben aviat, liderar.