La proesa del tedi
Fa un mes la sonda Perseverance va aterrar a la superfície de Mart: el paisatge desèrtic de l’indret, conformat per roques blanques i un terra rogenc ha donat la volta al món. Val a dir que algunes de les imatges que s’han difós de l’amartatge no eren reals, tot i resultar virals però, un signe més del nostre temps que s’esplaia en l’experiència de la veritat a partir de la mentida. Hi ha qui pensa que la capacitat per a somiar és un dels grans motors de tota existència humana. No li falta raó, tanmateix en aquestes hores baixes, en el que una clara corba de decadència plana sobre el nostre destí col·lectiu, urgeix la reflexió sobre la necessitat d’unes proeses tecnològiques que promouen un model d’entrada poc ètic.
Si mirem enrere veurem que l’arribada de l’home a la lluna ens ha aportat avenços en el dia a dia com ara el GPS, el menjar deshidratat o bé un calçat esportiu millorat, a primera vista, res d’extraordinari. Suposem i esperem però que també haurà ajudat a tot tipus de recerques científiques que hauran portat els seus fruits, malgrat que els desconeixem. Pel que fa a Mart, els aspectes en joc, revestits d’una importància vital, semblen d’un ordre i un abast ben diferents. Elon Musk, el magnat sud-africà que molts descriuen com a visionari, defensa el projecte de crear-hi una ciutat d’un milió d’habitants. La seva empresa Space X està posant a punt el prototip de les naus espacials que duran a terme el viatge fins al planeta vermell. El principal argument del magnat rau en què d’aquesta forma la nostra supervivència com a espècie estarà garantida. Ens podríem demanar aleshores si aquesta inversió, difícil de quantificar però certament enorme, no hauria de destinar-se més aviat a pal·liar la fam en el món, que encara afecta uns 690 milions de persones o bé a implementar mesures per a contenir els efectes catastròfics del canvi climàtic, la propera gran crisi global, de pitjor magnitud que l’actual pandèmia segons algunes veus. La proposta de Musk pretén evidenciar però que ja no existeix cap altre marge d’acció però també amaga sens dubte un interès crematístic. El cert és que el nostre futur s’està veient compromès per decisions contraproduents, els recursos s’esgoten sense fre, els acords globals triguen en arribar o resulten inoperants, i de crisi en crisi veiem com les desigualtats no deixen d’existir i agreujar-se.
Per tant, ens hauríem de demanar si el fet d’anar a Mart a viure significarà endreçar el desgavell o, com alguns es temen, si aquesta gesta no farà més que amplificar el problema, palesant que si no canviem la perspectiva sobre la nostra relació al món acabarem repetint un cop i un altre els mateixos errors. El cas és que les roques i les pedres de Mart no ens desperten cap emoció, sinó més aviat una gran sensació de tedi. Els experts, més entusiastes, parlen de terraformar el planeta, és a dir de transformar-lo gràcies a l’enginyeria en una còpia de la Terra amb les seves condicions d’habitabilitat. Les intervencions no serien minses, en una paraula, estaríem repetint un patró abusiu, el mateix que ens ha dut a la nostra difícil situació actual. Es considera també la possibilitat d’anar més enllà encara, modificant l’ADN dels colons que s’hi instal·lin per a permetre una millor adaptabilitat, és a dir que es seguiria la línia que prona el moviment transhumanista. I un es pot preguntar si realment això no serà una mena de miratge, una visió que un contempla quan ja no té esma per a res, perquè al capdavall la verdadera proesa dels temps actuals, no ens enganyem, és la seva ingent capacitat de generar tedi.