L’albada de l’ocàs
Els millors llibres solen ser aquells que arriben a tu per casualitat. Canción del ocaso, el tercer llibre de Trotalibros Editorial, que surt a la venda avui dimecres 24 de març, va arribar a mi sense ser jo el destinatari. No acostumo a anar a les biblioteques per estudiar perquè el silenci aguditza la meva oïda i amplifica el més lleu dels sons: un bolígraf caient a terra, rialles, xiuxiuejos, una pàgina doblegant-se en ser passada, una tos repetida... La meva concentració es dispersa buscant les esquerdes del preceptiu silenci. Però aquell dia en què em vaig veure obligat a anar a la biblioteca per consultar un vell llibre sobre la història de l’edició que no es podia demanar en préstec, la meva insaciable curiositat de lector no va haver d’indagar molt per trobar alguna cosa amb què distreure’m. Dues estudiants parlaven tranquil·lament, baixant el volum de la seva conversa cada vegada que la malhumorada bibliotecària els cridava l’atenció.
Sempre m’ha agradat escoltar converses alienes, no pel vici de la xafarderia, sinó per l’interès narratiu que em susciten les persones. Per exemple, cada vegada que vaig a prendre el sol a la platja, tanco els ulls i escolto atentament a gent del meu voltant, la majoria de vegades no arribo ni tan sols a atribuir rostre a les veus que sento. He escoltat una mare parlar de la maternitat sense l’idealisme ni el candor que li exigeix la societat, he escoltat un ancià rememorant la mateixa platja molt temps enrere, un home reflexionant sobre la seva addicció a l’alcohol i a una adolescent deliberant sobre quina carrera ha de triar, si la que l’apassiona o la que la tradició familiar i les expectatives dels seus pares li exigeixen. Poc m’importa identificar, el meu interès ni tan sols arriba al desenllaç; escolto aquestes converses com si fossin relats, instants fugaços de vides anònimes que s’apaguen tan fugaçment com es van encendre. No sóc l’únic que té aquest costum; és sabut que Benito Pérez Galdós freqüentava cafès populars de Madrid per observar els parroquians i prendre nota de les seves converses, els seus gestos i les seves actituds per imitar-los en les seves obres.
Aquell dia a la biblioteca vaig ser testimoni casual de com una estudiant pèl-roja, probablement escocesa, li parlava a la seva amiga sobre Sunset Song, de l’increïble que era que una obra així fos tan desconeguda a Anglaterra, de com la història captura a la perfecció la dualitat que viuen els escocesos, la seva cultura i la seva manera de viure, fins i tot de com l’havien triat en votació com el millor llibre escocès de tots els temps. Llavors la conversa va derivar en temes polítics sobre l’exigència d’Escòcia de repetir un referèndum d’independència després del Brexit, i em vaig tornar a concentrar a la irrupció de l’edició de butxaca en el mercat del llibre impulsada per Allan Lane. No obstant això, aquest títol crepuscular, Sunset Song, em va quedar gravat. Quan uns mesos després vaig trobar a la taula de novetats d’una llibreria no ho vaig dubtar ni un instant. Em va deixar sense paraules i, quan me’n vaig assabentar que mai havia estat traduït al castellà no m’ho podia creure. Aquesta indignació és la llavor que em va impulsar a crear Trotalibros Editorial amb la voluntat de publicar joies com aquella.
Canción del ocaso és la història de com creix i aprèn la jove Chris Gutherie en una comunitat rural escocesa anomenada Kinraddie (un poble imaginari, un Macondo escocès). Amb un llirisme que s’acosta a l’oralitat d’una veu rugosa, sàvia i nocturna que explica un conte vora de la llar de foc, Lewis Grassic Gibbon ens transmet la bellesa i alhora l’hostilitat de la terra, la resiliència d’una dona que camina endavant tot i els obstacles i els vents contraris i la decadència (l’ocàs) d’un món provocat per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. «Había cosas maravillosas en el mundo, cosas maravillosas que no duraban, y eso las volvía más maravillosas», diu un personatge en un moment del llibre. I és un missatge que es reitera És un llibre extraordinari que expressa a la perfecció el doble jo que conviu en l’ànima dels escocesos. La Chris anomena el seu jo anglès les seves ganes d’aprendre, estudiar i, en un futur, convertir-se en professora. Però aquesta sed de prosperar s’ha d’enfrontar sempre al que ella identifica amb el seu jo escocès, aquest amor per treballar la terra, per les tradicions i per entregar la vida a les estacions que assequen i floreixen els camps.
M’envaeix una espècie de vertigen cada vegada que penso que soc el responsable de la publicació en castellà d’aquesta increïble novel·la. No ha estat una traducció fàcil, ja que l’anglès que adopta Grassic Gibbon a la versió original està ple de mots i expressions típicament escoceses complicades d’entendre fins i tot per un anglès natiu, però el traductor Miguel Ángel Pérez Pérez ha realitzat una feina formidable. M’agradaria que aquella estudiant pèl-roja sapigués que va ser la llavor d’aquest projecte que ara desemboca, que va ser la llavor de l’albada d’aquest etern ocàs.