Francesc Guillaumet Periodista

Parlar de drets i de lleis que afecten la vida en totes les seves dimensions sempre és una qüestió delicada, com s’ha vist aquesta setmana passada amb l’aprovació de la Llei de l’Eutanàsia (Espanya és el setè país que legalitza la interrupció de la vida quan el patiment del pacient es fa insuportable) i la polèmica que ha generat la decisió del Patronat del Sant Hospital de la Seu de començar els tràmits per possibilitar l’avortament farmacològic. Però que totes aquestes qüestions generin controvèrsia no és estrany i fins a cert punt és bo perquè tots aquests debats haurien d’abordar-se de manera serena i sense apriorismes en una societat moderna com la nostra, ja sigui la catalana, l’andorrana o l’espanyola.
Comencem per la Llei de l’Eutanàsia, doncs. El debat fa molts anys que està sobre la taula i hi va ajudar molt la pel·lícula d’Alejandro Amenábar Mar adentro. El film, que va rebre l’Oscar a la Millor Pel·lícula Estrangera, explicava la història de Ramon Sampedro, un home gallec de mitjana edat que feia anys que estava impedit en un llit a l’haver quedat paraplègic al saltar al mar des de les roques. Ramon Sampedro estava cansat de viure d’aquella manera i per això, després de molts anys de patiment, va decidir acabar amb la seva vida. Ajudat per una persona pròxima de la que no es va revelar el nom es va prendre una pastilla de cianur i va deixar gravats els darrers instants de la seva vida. El cas va colpir la societat espanyola de principis del segle XXI i per això Amenábar li va dedicar una pel·lícula. El debat, doncs, ja estava obert des de fa molts anys.
En aquest cas hi ha moltes opinions i totes són igual de vàlides i respectables. Ara bé, que el Congrés dels Diputats aprovés dijous per una majoria molt qualificada la Llei de l’Eutanàsia és una prova que la qüestió suscita més adhesions que crítiques i demostra també que hi ha una majoria social que entén que quan el sofriment d’una persona es fa insuportable l’eutanàsia és una opció que cal contemplar. Perquè això sigui així, però, cal ser molt curós amb les garanties. De fet, el protocol que s’ha definit sembla que serà el màxim garantista possible. Almenys així ho sembla a priori. Perquè una persona pugui demanar l’eutanàsia ha de complir uns condicionants molt determinats: ha de ser un malalt terminal que visqui una situació «insuportable» a causa del patiment que li genera la situació. Des que ho demana fins que es pugui practicar l’eutanàsia hauran de passar cinc setmanes i durant aquest temps haurà de manifestar, almenys quatre vegades, la seva voluntat d’acabar amb la vida. En paral·lel una comissió de garanties formada per metges, psicòlegs, terapeutes i altres professionals avaluarà la seva situació i també se li proposaran les possibilitats que té enlloc de fer efectiva l’eutanàsia, com les cures pal·liatives i altres fórmules d’atenció que es facilita als malats terminals. D’entrada, doncs, la llei sembla que ha previst totes les garanties i ara caldrà veure quin ús se’n fa. Insisteixo, però, que en aquest debat, com en tots, totes les opcions són respectables, tant la que avala l’eutanàsia com la que entén que no s’hauria de legalitzar perquè amb les cures pal·liatives ja es respon a aquesta realitat.
L’altre debat que s’ha generat aquesta setmana té l’epicentre a la Seu d’Urgell. El patronat del Sant Hospital va avalar dijous iniciar els tràmits perquè es pugui tirar endavant l’avortament farmacològic (a Tremp també es podrà fer). L’alcalde de la Seu, Jordi Fàbrega, va fer l’anunci després de la reunió tot i que a darrera hora de la nit el bisbat d’Urgell, que té representació al patronat, anunciava que els dos mossens que en formen part deixaven l’ens a l’entendre que a la reunió no s’havia votat res (s’al·lega que només es va posar la qüestió sobre la taula) i reiteraven que d’acord amb la doctrina de l’Església no podien avalar la decisió. Caldrà veure com acaba tot plegat i, tal com passa amb l’eutanàsia, cal incidir sempre en el respecte a totes les opinions. Ara bé, l’avortament està legalitzat a Espanya des de fa molts anys. Per tant es fa estrany que hi hagi un dret que no es pugui exercir i és des d’aquest punt de vista que s’entèn que el Sant Hospital de la Seu d’Urgell tiri endavant els tràmits per poder fer possible la interrupció voluntària de l’embaràs a nivell farmacològic. Altra cosa és l’opció quirúrgica, que de moment no es pot fer en tota la demarcació de Lleida per l’objecció de consciència dels professionals (però aquest ja és un altre debat). D’altra banda també és obvi que l’església, representada al patronat del Sant Hospital, no pot avalar l’avortament per la seva pròpia doctrina però segurament es poden trobar fórmules que puguin fer compatible l’exercici d’un dret legalment reconegut amb els posicionaments ideològics de les parts.
Pel que fa a un i altre debat, a més, no caldria perdre de vista una màxima que sempre s’acostuma a repetir però que a vegades no està prou clara. Que hi hagi un dret que es pugui exercir no el converteix en obligatori. En definitiva, tant pel que fa a l’eutanàsia com a l’avortament, es tracta de dos drets a l’abast de qui en vulgui o n’hagi de fer ús. I és des d’aquest punt de vista que s’ha d’entendre la legislació que ho fa possible.