Consultori fiscal
Aquesta setmana volem compartir amb els lectors la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Sala Administrativa número 46-2020 en relació amb la imposició d’una sanció per infracció de defraudació per no repercutir i liquidar les quotes de l’Impost General Indirecte.
El Departament de Tributs i de Fronteres va iniciar un expedient sancionador a la societat E. SA, en data 4 d’octubre de 2017 «per determinar la infracció que s’hagi pogut cometre i que sigui susceptible de sanció».
Per resolució de data 29 de març de 2018, el Director general del Departament resol: «Imposar a la societat E. SA una sanció per infracció de defraudació equivalent a 96.755,23 euros, en no repercutir i liquidar les quotes d’IGI repercutit següents...» les quotes són referents als mesos de gener, febrer, març i abril de 2014.
Per resolució de data 9 de juliol de 2018, la Comissió Tècnica Tributària ha desestimat el recurs interposat per E. SA.
Aquest litigi planteja les mateixes qüestions que el litigi resolt per la sentència d’aquesta Sala núm. 38/2020, del 26 de novembre.
Per tant, s’ha de referir-se als motius d’aquesta sentència: La Comissió Tècnica Tributària considera que «la societat E. SA era perfectament coneixedora del criteri emprat per l’Administració contràriament al que aquesta afirma, respecte a la venda de forfets, essent una operació subjecta a IGI (...) Atès que aquest Departament ha constatat que la recurrent no va actuar amb la diligència necessària...».
Aquesta argumentació es refereix, implícitament, als termes de l’article 120 de la Llei, d’ordenament tributari:
«Principi de responsabilitat en les infraccions tributàries
1. Les accions o les omissions tipificades a les lleis no donen lloc a responsabilitat per infracció tributària en el casos següents:
(...)
e) Quan s’hagi posat la diligència necessària en el compliment de les obligacions tributàries. Entre altres casos, s’entén que s’ha posat la diligència necessària quan l’obligat hagi actuat emparant-se en una interpretació raonable de la norma o quan l’obligat tributari ajusti la seva actuació als criteris manifestats per l’Administració en la contestació a una consulta formulada per ell mateix o per un obligat tributari, i en aquest darrer cas, sempre que els supòsits de fet siguin assimilables, que hi siguin aplicables els criteris esmentats i que aquests criteris no hagin estat modificats».
En l’espècie, correspon determinar si la interpretació de la norma per part d’E. SA era «raonable», en el sentit de l’article 120.
La solució del problema de fons de l’aplicació de l’IGI en aquest cas no era clara: es podia constatar una incertesa jurídica fins a l’entrada en vigor de la modificació de la Llei.
En efecte, la prova d’aquesta incertesa és la intervenció del legislador: La Llei 10/2014 va modificar la Llei 11/2012, del 21 de juny, de l’impost general indirecte.
Exposició de motius: «També es modifica l’apartat 2 de l’article 44 de la Llei 11/2012, del 21 de juny, de l’impost general indirecte, reforçant la doctrina administrativa emesa que el transport per cable s’entén inclòs en el transport de passatgers com a servei prestat a Andorra en tant que regla especial, i s’introdueix un nou apartat 10 per tal d’incloure com a serveis prestats al territori andorrà determinats serveis que s’utilitzen efectivament a Andorra i que en aplicació de les regles generals de localització, en determinades circumstàncies, es podrien entendre com a no prestats en territori andorrà».
Aquesta modificació entra en vigor el 1 de juliol de 2014 (Disposició final quarta de la Llei).
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Sala Administrativa número 46-2020 conclou que, a l’inici del període 2014, la societat E. SA no coneixia exactament el criteri de l’Administració i, a més, la seva interpretació de la norma era «raonable», compte tingut de la incertesa jurídica respecte al règim de l’IGI aplicable a les operacions de venda de forfets d’esquí a empresaris no residents.