Economia i canvi climàtic
L’acord de París sobre accions encaminades a reduir l’impacte de tot tipus de l’acció de l’home sobre la natura, va restar congelat durant el mandat de Trump, que negava l’evidència del canvi climàtic. La pandèmia i l’alentiment general de l’activitat econòmica també han actuat frenant la degradació de les condicions físiques del nostre entorn natural.
Ara, amb una perspectiva de sortida del túnel a uns mesos vista, seria el moment de revisar una estratègia futura de creixement, respectant al màxim el nostre entorn. No està clar, però. Unes previsions de creixement econòmic desbordat pel segon semestre del 2021 i els dos propers anys, fan témer que els criteris mediambientals restaran en un segon pla. Una població humana elevada amb un desig consumista voraç (viatges, roba, aliments, etc.), i incentivada també per les empreses productores fan preveure que, de no filtrar tota aquesta demanda, fins ara continguda, una continuació de la degradació mediambiental anterior a l’any 2020.
La descarbonització estimada per l’any 2050 queda molt lluny. El carbó i l’energia nuclear continuen i continuaran sent la base per a l’obtenció de l’energia necessària per moure el mon. Els recursos naturals només tindran una menor demanda si la humanitat frena el consum.
Però la maquinària industrial està aquí, preparada de nou per produir a la màxima capacitat, sempre en funció de la demanda. És la gran contradicció. D’una manera una mica brutal, menys consum implica menys creixement. I menys creixement implica allargar la recuperació de la quasi plena ocupació. Ara es diu que necessitem dos anys nous per recuperar un sol any de l’enfonsament provocat per la pandèmia. Fins i tot la Xina està apostant, en el pla quinquenal aprovat fa uns dies, una potenciació del consum intern, per compensar una possible menor demanda exterior, dels seus productes fabricats.
Pot ser que la humanitat necessiti un canvi del seu mix de consum tradicional, però hauria de ser un canvi a fer lentament, en els propers anys, donant temps a que la industria i els seus llocs de treball puguin també adaptar-se a una nova visió del nostre planeta.
No ens hem de deixar enlluernar per les visions massa naïfs d’un món que, en pocs anys, passaria de tot negre a tot rosa. No només parlar de canvi climàtic que està a l’abast dels països rics però no pels altres. Parlem de la destrucció provocada pels cinquanta conflictes existents, ja siguin guerres «normals» o conflictes a menor escala, que no surten als mitjans de comunicació.
Cal buscar també mitjans per poder reciclar i reutilitzar les deixalles que, nosaltres mateixos, amb el nostre model de vida provoquem. No és un tema fàcil, i, en conseqüència, caldrà tocar moltes tecles i esperar un bon grapat d’anys.