El desequilibri català
L’univers, tot i la seva acceleració que el fa expandir, segons els científics, està en equilibri o, més ben dit, cerca l’equilibri permanentment, com ho justifiquen les lleis que coneixem i la seva llarguíssima existència temporal.
Altrament s’hauria produït el caos o la destrucció d’aquest, perquè de tensions i forces que intenten desequilibrar-lo, no en falten.
La matèria fosca, l’energia fosca i els forats negres sembla que són part de les raons que tenen a veure amb que les forces dins de l’univers s’equilibrin.
I, per extensió, tots els cossos i elements que es troben dins seu, o englobats en ell, també han de seguir el mateix principi.
Cosa comprensible, si considerem que finalment tot es pot reduir a energia.
I la vida humana, dins la Terra, també, encara que no ens ho pugui semblar a nosaltres, a la nostra escala i per moments.
Es troba i tendeix a l’equilibri perquè necessita neutralitzar les forces que es passen, en un sentit o un altre, i vol continuar existint.
Molts conceptes de la cultura humana reflecteixen aquesta inexorabilitat de l’equilibri: la pau interior, la pau amb els altres, la meditació i l’eliminació del jo, el yin i el yan, la saviesa que cerca aquest equilibri en cadascú de nosaltres, la idea de la centralitat o equidistància amb els extrems....
Aquest equilibri no significa que no hi hagi tensions ni desequilibris, sinó que el resultat final implica que després d’una acció es produeixi irremeiablement una reacció en sentit contrari i així indefinidament fins assolir la nova situació estable o d’equilibri.
Evidentment aquesta situació no es localitzarà en el mateix punt del qual s’havia partit, sinó en un altre, en funció de les forces des equilibradores perquè, l’univers, i tot el que hi ha dins seu, es troba en moviment continu i ho fa, almenys, en les quatre dimensions que coneixem, tres en l’espai i una en el temps.
Equilibris i desequilibris que no són mai absoluts i són sempre relatius.
Constitueixen, de fet, llindars en l’evolució de la vida de qualsevol entitat, tangible o intangible, física o política, que puguem conèixer.
Així, si s’observa el desequilibri català actual, a nivell polític, es poden plantejar com a possibles, tenint en compte les situacions passades, actuals i reptes que planteja el futur, les següents reaccions equilibradores:
1-La Unió Europea entra en crisi i Espanya fa una involució a nivell democràtic i, de manera similar a com ha passat en els darrers segles, es produeix una re centralització(submissió) forçada dins l’estat espanyol, i imposada al poble català.
2-Espanya, donada la desubicació dels estats nació del segle XIX en el segle XXI, entra en crisi i es desmembra i Catalunya s’independitza.
3-La Unió Europea avança en la seva consolidació com a una nova entitat política, capaç de fer front als reptes del segle XXI de globalització, canvi climàtic, refugiats i emigració, unilateralitat nacional, sobre-població, seguretat, llibertats, populismes, desigualtats, identitats, separació de la política i el poder, governament mundial, consciència d’espècie, manipulació genètica i deïficació tecnològica .....i és sàviament capaç d’incorporar dins la complexa equació del seu funcionament, no només als seus 27 estats i als seus 500 milions de ciutadans sinó, també a les seves 150 nacions, com a peça definitivament clau, per a possibilitar l’engranatge eficient en el seu funcionament i cobrir el buit existent actual entre els estats i els ciutadans que fa inoperant el sistema institucional europeu.
4-El món, la humanitat, entra en una crisi per factors interns, externs o ambdós a l’hora i la situació d’emergència, en el millor dels casos, genera una nova fase d’humanitat global, que fa que hagin d’abandonar-se totes les estructures actuals d’organització política i establir noves institucions de democràcia global o altres regiments.
Reaccions que poden ser altres, de més o de menys, produir-se linealment o alteradament però en tot cas en seran unes determinades.
Tots estem convidats a reconèixer-les primer i preveure-les després per tal de prevenir-ne i reduir-ne els seus efectes no desitjats.
Els andorrans no en quedem al marge i, a part dels desequilibris i reaccions pròpies a la nostra escala, estem directament exposats als desequilibris i reaccions del nostre entorn proper.
Ens cal ser-ne conscients i gelosament defensar, preservar i enfortir el tamboret institucional andorrà de tres potes, el règim de Coprincipat parlamentari que som, el Poble andorrà i els dos Coprínceps, que ha permès superar fins avui tots els desequilibris i reequilibris del nostre entorn, que han estat molts i profunds, canviant el mapa i la societat europea significativament, en els darrers mil anys.
Com canta el poeta Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible, i caldrà capir, valorar i saber-se moure en la nova sintonia d’aquesta modernitat líquida de la societat actual, globalitzadora, individualista, materialista, percebuda i viscuda a partir d’instants sense cap continuïtat, raonada pel sociòleg Zigmunt Bauman.
On política i poder s’han separat, on de la cultura de l’aprenentatge i l’acumulació s’ha passat a la cultura del desarrelament, de la discontinuïtat i de l’oblit, on les persones productores són vistes i tractades com a clients consumidors, en una economia de l’excés, del rebuig i de l’engany; on la quantitat d’informació condueix a la manca de seqüències narratives ordenades i progressives i la fragmentació esdevé norma, en el coneixement, en el treball i en l’estil de vida; amb una vida social que està convertint-se en vida electrònica o cibervida, passant de viure en la realitat a viure en la irrealitat (e.realitat).
I no oblidem que, si bé tot retorna a un punt d’equilibri, aquest és alhora un nou punt de partida cap al desequilibri.