Francesc Guillaumet Periodista

El rector de Buira, un agregat de Bonansa, va escriure a finals del segle XIX al bisbe Messeguer. L’informava que el frontal romànic que havia comprat a la parròquia difícilment arribaria a Lleida perquè estava «podrit i ple de carcoma». Aquesta és una de les cartes que el bisbe de Lleida, Josep Messeguer, va rebre dels rectors de les parròquies a les que havia comprat obres d’art (arraconades, fetes malvé o fetes servir com a porta de sacristia) per evitar que acabessin en mans dels antiquaris. Messeguer, que va ser senador per designació reial, era un home avançat en el seu temps i sabia del valor de l’art. Per això va adquirir aquestes obres (algunes valorades ara en un milió d’euros) per fundar un Museu Diocesà i formar els seminaristes en la història sagrada a través de l’art sacre. Totes aquestes obres van fer cap al Lleida, en un museu digne de tal nom, que explicava la història compartida de Lleida i la Franja. Però dimecres passat van marxar a Barbastre d’acord amb el que ordena una sentència que encara és provisional.

Soc conscient que al lector andorrà el tema li pot quedar lluny però posaré alguns exemples per fer notar (sempre de manera subjectiva, com correspon al gènere periodístic de l’opinió) la injustícia que s’ha fet aquestes darreres setmanes amb Lleida. El litigi de la Franja arranca l’any 1993 quan el Vaticà va decidir partir el bisbat de Lleida. Fins llavors, i durant molts segles, els pobles de la Franja de Ponent pertanyien a aquesta diòcesis però Roma va decidir que havien de passar a formar part del bisbat de Barbastre. Inmediatament després es van reclamar les obres d’art que el bisbe Messeguer havia adquirit entre finals del segle XIX i principis del XX. Començava així un litigi que ha dura més de 20 anys i que en primera instància es va jugar en el camp del dret canònic. Roma no va fer mai cas dels arguments de Lleida i sempre va donar la raó a Barbastre. Deia que l’art s’havia de tornar (obviant que a Barbastre no hi havia estat mai aquestes obres). Amb l’arribada del bisbe Francesc Xavier Ciuraneta, un valent a qui l’església catalana no va donar el suport que calia, les coses van canviar. A diferència de Ramon Malla (el seu antecessor) Ciuraneta va ser valent. Va obrir les portes als investigadors i es va trobar el dietari del bisbe Messeguer, on anotava totes les transaccions fetes amb els rectors. La que he explicat abans de Bonansa és només una anècdota (n’hi ha moltes més). En altres casos els mossens escrivien al bisbe demanant-li que pagués el transport de les obres cap a Lleida amb l’argument que si se les haguessin venut als antiquaris s’haguessin fet càrrec d’aquesta despesa. I és que els antiquaris recorrien en aquell temps les parròquies en busca d’un patrimoni al que els rectors no hi donaven cap valor però que tenien un valor incalculable. El bisbe ho sabia i moltes vegades superava l’oferta dels antiquaris per fer-se amb unes peces que expliquen la història de Lleida i la Franja des de fa més de vuit segles.

Com deia, Roma sempre va donar la raó a Barbastre però hi va haver un problema. Quan es va voler executar el decret de la Signatura Apostòlica a la legislació espanyola es van adonar que no era possible. D’acord amb el Concordat entre Espanya i la Santa Seu l’Estat només reconeix sentències vaticanes en els casos de nul·litats matrimonials. Aquest revés judicial va paralitzar uns anys les reclamacions però més endavant es va reactivar. El bisbat de Barbastre va recórrer a la justícia civil i un jutjat d’aquesta mateixa població va sentenciar que les obres pertanyien a aquesta diòcesi i que s’havien d’entregar. En quatre entregues (perquè en són 111) les obres van començar a passar cap a l’Aragó l’endemà de les eleccions catalanes i dimecres passat es va completar el lliurament amb la quarententa d’obres de més valor, com els frontals de Tresserra i Buira, la Mare de Déu de Saidí o l’arqueta de Buira. Es consumava així un procés de desmembrament que havia començat amb la partició del bisbat de Lleida als anys 90. Parlo de desmembrament però es podria parlar d’expoli en tota regla. Fixeu-vos sinó. Tots els museus del món s’han format amb l’al·luvió de peces de tot arreu. Sense anar més lluny el Cloister’s de Nova York exhibeix els sepulcres dels Comtes d’Urgell que estaven al monestir de les Avellanes. Quan el monument va passar a mans privades les obres es van vendre a un antiquari i es van portar en carro fins al port de Vitòria, on van embarcar cap als Estats Units, on després d’aquirir-los un particular van fer cap a aquest museu de referència. Al British Museum de Londres, per posar un altre exemple, hi ha els marbres del Partenó d’Atenes. Grècia els ha reclamat moltes vegades però tothom entèn que una venda és una venda, per molt que dolgui. En el cas del Museu de Lleida les peces en litigi formaven part d’un mateix context cultural i geogràfic, el de Lleida i la Franja, que havien format part d’un mateix bisbat des de fa mes de vuit segles. Però es veu que aquest argument no és vàlid. Ara falta veure com es pronunciarà el Tribunal Suprem (el Museu de Lleida ja va ser escapçat el 2017 amb la pèrdua de l’art de Sixena, unes obres que la Generalitat va comprar quan les monges van abandonar el monestir i que un jutjat també va declarar nul·la la compra). Si el Suprem no hi posa ordre és evident que s’obrirà una caixa de pandora que pot afectar els museus i arxius de tot el món. Ja veurem què passa però el cas és que a Lleida s’ha comès una injustícia de dimensions majúscules.