No els convenceràs
Intentar convèncer és un dels errors més habituals, igual que no es pot motivar ningú. La motivació és allò que un ja té o deixa de tenir i que, igual que el convenciment, ha estat motivat per efecte de la incentivació, que pot haver estat induïda voluntàriament per tercers, o de manera atzarosa mitjançant un esdeveniment escoltat o presenciat.
L’individu escolta o testimonia un esdeveniment incentivant que acaba per convèncer-ho o motivar-lo. Només podem incentivar, ja sigui a través de la paraula o a través de l’acció, de l’exemple. El convenciment provocat per un tercer, tal com s’acostuma a creure, és fals. Cal gestionar els inputs rebuts de la manera més oberta possible, és a dir, oblidant-nos de les meves premisses prèvies, eliminant tot prejudici, per poder filtrar el màxim allò positiu i desconegut que pugui oferir-nos l’interlocutor, ni que sigui per negació, com per desgràcia acostuma a ser el cas. Malauradament, jo aprenc molt més sobre allò que escolto de la gent fent el contrari del que diuen que no pas seguint-los el consell. Però per arribar a aquesta conclusió he hagut d’escoltar abans, si més no fins que he considerat que tenia sentit fer-ho i des de la consciència en tot moment de la meva necessitat d’eliminació d’idees o de percepcions preconcebudes. Es tracta en primer lloc d’abandonar-se a escoltar, aquesta habilitat que sembla tan simple però que en realitat resulta tan escassa en uns temps d’egos insatisfets, en què tot es vol resoldre de pressa i no es digereix res, i en no digerir res tot s’alenteix fins al desastre de la irresolució.
És molt desagradable estar sempre en l’absurda incomunicació, envoltat de persones i tenir plena consciència d’estar sol, molt més sol que passejant pel bosc com Schopenhauer amb el seu gosset. No saber escoltar té a veure amb la imperiosa necessitat de l’individu contemporani d’alleujar les seves angoixes a l’acte i a costa dels altres, de la mateixa manera que prefereix prendre pastilles perquè vol creure que així solucionarà el problema de manera fàcil i ràpida. L’individu no escolta perquè només vol ser escoltat, i naturalment en no escoltar no pot solucionar el seu problema perquè només aprèn allò que ja sap, que és allò que diu mentre impedeix dir a l’altre, l’interlocutor. No saber escoltar suposa una falta de respecte vers l’altre, que val a dir que tampoc acostuma a escoltar, però que si ho fa se n’afarta i perd tot interès a poder aportar allò que podria oferir si el garlaire es dignés a escoltar-lo.
Contínuament em passa que em deixo fer de sparring una estona escoltant atentament allò que m’està dient el xerraire egocèntric mal educat de torn. Sovint tinc idees per donar-li que em semblen clarament eficients. Però no els hi dono. En primer lloc perquè no se les mereix, en segon perquè tampoc seran escoltades, i en tercer perquè no serien enteses encara que per miracle fossin escoltades. No saber escoltar té per resultat no saber pensar. És impossible incentivar una persona que no escolta, perquè està cega de pensament i de visió, car es pot incentivar a través del raonament, però també de la imatge.
La visió d’un partit de tenis pot incentivar algú a descobrir aquesta passió, a motivar-lo. Però la persona que no escolta, ni entén ni hi veu. Sovint, quan el vampir que no escolta i xucla la sang i el temps dels seus interlocutors s’atura per respirar, dona un temps inevitable, dos segons, en què el sofert interlocutor pot introduir el seu pensament, que en aquest temps intenta per força sintetitzar, estressat. Aleshores acostumen a produir-se dues coses. El garlaire s’interromp de cop per respirar, i se sorprèn del silenci brusc que, en tallar la xerrameca, ell mateix converteix en cridaner, i tot seguit, en sentir tot d’una la veu fins ara silenciada de l’interlocutor se’l queda mirant, esparverat, com si hagués dit una sorprenent raresa, el talla i continua a la seva. Menyspreu total per l’interlocutor. Els dos segons de silenci són la breu fase de descompressió del garlaire, en què aterra al planeta i s’adona de sobte de la presència de l’altre, a qui ha ignorat tota l’estona, concentrat com estava en el seu masturbatori monòleg. De vegades, però, passa que, per insòlit atzar, el garlaire ha captat al vol el que l’altre li ha pogut dir en els dos segons, i ho nega en banda o surt per petaneres. Tant se val que allò que li hagi dit l’interlocutor clami al cel i que el garlaire faria bé de prendre’n nota. Res. El garlaire ho nega, fuig d’estudi i es desfoga repetint el seu problema. Perquè no té altre objectiu que aquest, el desfogament, en cap cas solucionar-lo. El garlaire no vol ser convençut de res, perquè ell mateix ja està convençut del que li passa i que la solució és el mer desfogament per victimitzar-se sobre la seva víctima. Admetre el contrari suposa per a ell admetre que ha d’enderrocar un castell de prejudicis i de confusions i, finalment, d’estupidesa.
I l’estupidesa no té cura. Paradoxalment, l’únic punt de lucidesa velada que té el garlaire és aquest: la certesa inconscient de la pròpia estupidesa. Ningú convenç ningú. Un es convenç a si mateix a través de l’escolta als altres i de l’observació. I això només s’aconsegueix des de la maduresa. La capacitat i coratge d’estar disposat a enderrocar els propis castells de fum culturals o induïts, la defensa tossuda dels quals només menen a la mediocritat i, finalment, a la pròpia misèria vital.