Francesc Guillaumet Periodista

Avui fa un any que la pandèmia va arribar a les terres de Lleida (almenys, pel que es coneix de manera oficial). En paral·lel el Principat d’Andorra ja feia uns dies que havia declarat el primer cas de Covid a l’Hospital de Meritxell i el món sencer estava a l’expectativa. Segurament (i ho he escrit més d’una vegada) vam badar. I no només les autoritats sanitàries sinó també la ciutadania en general que, veient que la Llombardia ja estava totalment confinada encara es continuava viatjant a Itàlia com si no passés res. De fet m’ho va reconéixer un alt responsable de la sanitat catalana: quan Itàlia estava com estava aquí ja s’haguessin d’haver pres mesures dràstiques.
Però parlar quan ja han passat les coses és molt fàcil. En principi tots plegats (jo el primer) parlàvem del coronavirus com una cosa llunyana similar a una grip. Qui no s’ha constipat mai? Qui no ha anat a treballar amb unes dècimes de febre amb mal d’ossos? Qui no ha recorregut a una aspirina per tallar els símptomes gripals? Ens créiem preparats per tot i vam infravalorar la Covid-19. El resultat va ser el que va ser i de poc serveix ara lamentar-se del que ha passat perquè ni Andorra, ni Catalunya, ni Espanya, ni França ni la majoria de països europeus van actuar amb gaire més diligència. De tot allò ara en fa un any. Si girem la vista enrere ens adonarem que possiblement hem viscut el pitjor malson de la nostra història. L’hem viscut i el continuarem vivint fins que no s’acabi el procés de vacunació i puguem respirar alleujats. Per donar un toc positiu a l’article cal reconèixer que ara estem molt millor que l’any passat en aquestes dates quan va començar tot. Les residències de padrins ja estan pràcticament blindades i es podria dir que el coronavirus ja ha desaparegut d’aquests centres que han patit en escreix les fuetades de la pandèmia amb una rèmora de víctimes que fa feredat. Mirem endavant, doncs, però no perdem de vista que la majoria de països han afrontat la pandèmia amb el sistema de prova-error, que si ve pot funcionar per la ciència no deixa de ser massa arriscat quan es tracta de gestionar la salut pública de milions de ciutadans. 
Deia que en això de la lluita contra la pandèmia ningú es pot posar cap medalla, excepte països com Corea del Sud, que s’ha de reconèixer que ho han fet molt bé. Sense anar més lluny poso l’exemple de la Gran Bretanya. Ara es lluita molt bé contra la pandèmia a les illes britàniques però no sempre ha estat així. Quan la pandèmia començava a fer estralls a tot arreu el president Boris Johnson era partidari de deixar fer el virus per aconseguir la immunitat de grup. Com que va estudiar a Oxford, i això no és poca cosa, aviat va entendre que la cosa no anava per aquí. Hi va ajudar un informe d’una prestigiosa entitat britànica que alertava que les conseqüències serien catastròfiques si no es feia res. I Johnson va actuar. De fet, les restriccions que s’han pres quan es van detectar els primers casos de la soca britànica van ser totalment dràstiques, confinant la gent a casa per Nadal, sense anar més lluny. 
Dels errors del passat, però, se n’ha d’aprendre. En primer lloc el món sencer s’hauria de coordinar més bé a partir d’ara per evitar que una nova epidèmia capgiri de dalt a baix la salut, l’economia i tot el que se’n deriva. Empoderar l’Organització Mundial de la Salut (OMS) pot ser el primer pas per evitar que això torni a passar i que, si passa, cada país no actuï de la manera que cregui més convenient. Així s’evitarien coses com les que deia al principi d’aquest article, quan vam infravalorar la Covid-19 i ens vam creure que una societat occidental com la nostra, amb sistemes sanitaris eficients i ben equipats, podrien aturar sense problemes el virus detectat per primera vegada a la província xinesa de Wuhan. D’entrada si a l’arribar els primers casos s’ha-
gués decretat l’obligatorietat de portar mascaretes (una cosa que ara sembla senzilla però que sobtava al veure’n portar al mes de març) potser s’haguessin pogut evitar molts casos de Covid. És evident que les autoritats sanitàries no ho sabien llavors però si si l’OMS hagués tingut grups de treball potents i hagués pogut actuar com a principal autoritat (de manera que els estats haguessin aplicat al detall les seves directrius) potser les coses haguessin anat de manera diferent. I és que salvant totes les distàncies amb aquesta pandèmia cada país ha actuat com ha pogut, com va actuar també cada poble i ciutat al segle XIV amb l’arribada de la pesta negra. En dóna fe d’això el primer tractat contra la pestilència escrit a Europa, que va signar el professor de Medicina de l’Estudi General de Lleida, Jacme d’Agramunt. A instàncies dels paers, que intentaven que l’epidèmia no entrés a la ciutat, va elaborar una obra en la que incidia en aspectes com la higiene i la ventilació, més o menys el que es fa ara amb el rentat de mans, distància i mascareta. 
La manera d’afrontar epidèmies no ha canviat tant. La diferència és que abans no hi havia mitjans i ara hi són si es posen en mans d’una autoritat sanitària mundial que podria frenar l’arribada de noves pandèmies en el futur o, en tot cas, atenuar-ne l’impacte, que ja seria molt.