Recorda’m
Cada vegada que en una entrevista l’escriptora Elena Ferrante ha de respondre a la repetida pregunta del perquè del seu anonimat, de per quina raó s’amaga rere aquest pseudònim, menciona l’exemple de Shakespeare. «L’energia pertorbadora i imaginativa de El rei Lear no té res a veure, ni mínimament, amb el fet que de Shakespeare només en quedin un parell de signatures, un testament, un certificat de bateig i el retrat d’un paio amb cara d’imbècil. El cos viu de Shakespeare (imaginació, creativitat, pulsions, ànsies, però també diria fonació, humor, reactivitat nerviosa) quedarà per sempre dins de El rei Lear. La resta és curiositat, publicacions per a jerarquies acadèmiques, guerres i guerrilles per a la visibilitat de la cultura al mercat». Pràcticament només coneixem a Shakespeare a través de les seves obres, i aquestes, lluny de mostrar de manera diàfana les presumibles referències autobiogràfiques, amaguen qualsevol petjada del seu autor, com si fossin obres de generació espontània.
Això ha contribuït a la imatge de geni llegendari (i, conseqüentment, fred) que es té de Shakespeare. És impossible gaudir de Macbeth o Somni d’una nit d’estiu sense dedicar una estona a imaginar-se com devia ser el seu creador, com devia ser el seu dia a dia, la relació amb la seva dona i els seus fills, les seves manies, els seus somnis; imaginar-se, en definitiva, la seva cara més humana i quotidiana. Però és tan poc el que podem saber que un no tarda en pensar en una altra cosa per deixar de sentir la frustració que tan bé coneix tot historiador davant de la maledicció que és l’oblit de la humanitat. Només podem apropar-nos a Shakespeare a través de les seves obres i aquest és sempre un camí ple d’incerteses. No són fàcils de desxifrar, moltes són les màscares que s’han d’arrencar, molts els papers que s’han d’invertir i, per molt que t’hi escarrassis, només obtindràs una hipòtesi tan dubtosa que frega la ficció.
Sabem que Hamnet, el fill de Shakespeare, va morir amb onze anys. No sabem de què, no sabem com va afectar els seus pares, no sabem res més que la seva mort. Però si Hamnet hagués viscut hauria canviat l’obra de Shakespeare en algun sentit? Sembla innegable que la mort d’un fill ha d’impactar en l’art d’un artista; un pintor, un cantautor o un novel·lista es refugiarien en la pintura, la música i la literatura per expressar la seva pena. Però i Shakespeare? On trobem la porta per entrar al seu cor? En la fantasia de La tempesta? En els remordiments de Macbeth? En l’ambició de Juli Cèsar? En la calavera que sosté Hamlet?
Amb Hamnet, Maggie O’Farrell es tira de cap en aquest misteri insondable. La seva intenció no és descobrir la veritat, sinó crear-ne una de nova. Triant sempre el camí que el lector no s’espera, William Shakespeare està present en tota la novel·la, però n’és, alhora, el gran absent. El seu nom no apareix ni una sola vegada: és el fill d’un sever fabricant de guants de Stratford-upon-Avon, és un professor de llatí, és l’home que se’n va a Londres i, davant la sorpresa de tot el poble, troba l’èxit fent el que l’apassiona: teatre. Però, sobretot, és el marit d’Agnes i el pare de la Susanna i els bessons Judith i Hamnet. O’Farrell s’agafa a les poques coses que se saben de la família de Shakespeare i omple les llacunes amb la seva imaginació per crear la protagonista d’aquesta la història: Agnes. Ens la presenta com una dona forta que, tot i no ser culta, té una connexió molt especial amb la naturalesa, una intuïció que fa que no s’equivoqui «gairebé mai. Sobre res. Això pot ser un do o una maledicció, segons a qui l’hi preguntis». Agnes és una dona excèntrica d’una gran sensibilitat, a la seva manera un misteri, també, que O’Farrell aborda amb una delicadesa extraordinària.
La història arranca quan apareixen en Judith els primers símptomes de la temuda pesta negra que en aquell moment s’estava propagant per tot Europa. Cap dels remeis naturals que li aplica la seva mare semblen aturar la febre ni fan desaparèixer els bubons que li deformen la pell. Així entra la tragèdia a casa de la família Shakespeare i és amb aquest fatídic punt de partida que O’Farrell va cosint una història que, més enllà de la curiositat que desperta la figura del dramaturg, és, en realitat, la història d’una mare enfrontant-se al pitjor dels seus malsons: la mort d’un fill. I aquesta desgràcia tan humana fa que la història d’Agnes, com va dir Ben Jonson de Shakespeare, «no pertanyi a una sola època sinó a l’eternitat».
L’última paraula d’aquesta novel·la és una súplica: «Recorda’m». Una de les principals missions de l’art és precisament recordar. I Shakespeare, que va perdre al seu fill d’onze anys, el petit Hamnet, el va recordar amb una obra immortal, la seva millor obra, escrita quatre anys després de la desgràcia: Hamlet. Però la súplica va dirigida a una sola persona (recorda’m, tu i ningú més), no inclou a tota la humanitat i, per tant, segons imagina O’Farrell, Shakespeare recorda al seu fill amb el seu art, però sense fer-ne homenatge explícit; Hamnet està present en petits detalls que ens passen desapercebuts. Diu Agnes que es va enamorar de Shakespeare perquè «no havia conegut mai ningú que tingués tantes coses amagades dins seu». M’agrada pensar que li hauria agradat la idea d’amagar aquest homenatge en les frases eternes que s’han representat, es representen i es representaran per sempre en els escenaris del món.