Pere Brachfield Soci director de Brachfield & Asociados Abogados

La Plataforma Multisectorial contra la Morositat (PMcM) ha alertat sobre l’empitjorament dels terminis de pagament a proveïdors a Espanya per part de les Administracions públiques i del sector privat, i el més que significatiu augment del 74% dels impagats, constatat en la nova edició que acaba de presentar del seu «Informe sobre Morosidad: Estudio Plazos de Pago en España 2020». D’acord amb el citat informe de la PMcM, la ràtio de morositat entesa com el percentatge d’impagaments respecte al total de facturació, es va xifrar en el 5,4%, el que va significar un augment perillós d’un 74% respecte al 2019. Aquest increment dels crèdits impagats en les operacions comercials entre empreses és un fenomen que , en major o menor mesura, està afectant a tots els països europeus.

Cal tenir en compte que en les relacions contractuals sinal·lagmàtiques cada part ve obligada a realitzar la prestació per ella compromesa. La part que té dret a una prestació de l’altra part es considera creditor i la part obligada a realitzar aquesta prestació es denomina deutor. En les relacions contractuals en les que l’obligació de almenys una de les parts té natura dinerària, la contrapart té dret a una prestació dinerària. El dret d’aquesta part –part creditora- a exigir de l’altra –part deutora- aquesta prestació és el denominat dret de crèdit. El concepte de deute pecuniari, també denominat com deute de diners, és equivalent a d’obligació pecuniària i és la prestació consistent en el lliurament d’una determinada quantitat de diners. Por lo general, el deute pecuniari sorgeix com a resultat del contracte. La paraula deute serveix per designar la posició passiva de la relació obligatòria, atès que el subjecte passiu –el deutor- assumeix el deure de complir una determinada prestació, que és fer el pagament. Al dret obligacional que vincula al deutor amb el creditor se li coneix vulgarment com a deute, i consisteix en l’obligació del primer de pagar al segon. Ara bé, el dret obligacional o, simplement, deute consisteix no només en l’obligació de pagar-lo, sinó també en el dret a fer-ho; és a dir, a la facultat que ostenta l’obligat de poder alliberar-se del vincle jurídic obligacional mitjançant la conducta que exigeix el compliment del deute.

El deutor és anomenat en llatí i en les lleis romanes debitor reus debendi, reus promittenti, i en temps més primitius se’l denominava simplement reus. En Dret, el deutor és el subjecte que ostenta l’obligació de complir la prestació en utilitat del creditor. El deutor també rep la denominació més formal de «part deutora» i des del punt de vista jurídic és el titular de la part passiva de la relació obligatòria. Com a persona obligada a complir la prestació, se’l denomina en llatí solvens, que traduït al català significa pagador. A l’antiga Roma es va usar l’expressió llatina reus per designar al creditor, del que es va derivar posteriorment la veu llatina creditor o reus credendi. Un creditor és la persona que ostenta el dret de crèdit. Aquest dret de crèdit consisteix en la facultat legal d’exigir del deutor el compliment d’una determinada prestació. També se’l denomina part creditora o subjecte actiu d’una obligació perquè és el titular de la part activa de la relació obligatòria. Un creditor és una persona que gaudeix del dret de crèdit o dret a exigir del deutor el compliment d’una prestació o obligació. En termes jurídics se’l considera destinatari de la prestació i se’l denomina receptor o en llatí accipiens. El dret de crèdit també rep la denominació de «dret creditual» i consisteix en una suma de facultats per a exigir una determinada conducta o prestació del deutor, tot i que mai és un dret sobre l’objecte de la prestació.

Respecte a l’extinció de l’obligació que el deutor ha de realitzar el pagament, els codis civils i mercantils vigents en els països europeus acostumen a realitzar una enumeració de les causes de l’extinció. Segons aquestes regles, les obligacions s’extingeixen pel pagament o compliment, per la pèrdua de la cosa deguda, per la condonació del deute, per la confusió dels drets de creditor i deutor, per la compensació, per la novació. Si bé existeixen altres mitjans, tals com el mutu dissens, la prescripció, la mort de les persones i el termini i condició resolutoris. S’ha d’assenyalar que és veritat que la prescripció, la condició i el termini no només afecten a les obligacions, sinó també a d’altres relacions jurídiques; la mort dels contractants només extingeix les obligacions de caràcter personalíssim, i el mutu dissens es deriva de la doctrina general dels contractes.

La manera més habitual d’extingir una obligació pecuniària. En el Dret romà es denominava solutio (terme equivalent al pagament) al compliment d’un determinat deute. La doctrina jurídica afirma que l’efecte extintiu del pagament, tal com l’hem configurat, és qüestió consubstancial a l’acte mateix i la seva funció solutòria va impregnar el sentir dels juristes romans, de la literatura jurídica llatina i germànica fins a inspirar, en definitiva, les respectives codificacions i les obligacions s’extingeixen pel pagament o compliment. Així doncs, pel pagament s’extingeix la relació obligacional. Per a que el pagament es faci correctament i tingui efectes alliberadors per al deutor ha de complir una sèrie de requisits; en primer lloc, el pagament ha de complir amb les condicions pactades per les parts; en segon lloc, ha de complir els requisits d’identitat, integritat, exactitud, indivisibilitat. A continuació veurem les característiques d’aquests quatre elements: identitat vol dir que el deutor d’una cosa no pot obligar al seu creditor a què rebi una altra diferent inclús quan sigui d’igual o major valor que la deguda; integritat significa que no s’entendrà pagat un deute sinó quan s’hagi entregat completament la cosa o efectuada la prestació en què l’obligació consisteixi; exactitud és que el deutor només compleix i s’allibera quan hagi lliurat exactament tots els diners, ja que en cas contrari no satisfà l’interès del creditor, i indivisibilitat significa que a menys que el contracte ho autoritzi expressament, no podrà obligar-se al creditor a rebre parcialment el pagament en què consisteixi l’obligació; el pagament ha de ser complet i no s’admetran els fraccionaments que puguin perjudicar al deutor.

Ara bé, la pregunta que es fan els creditors que estan patint aquesta epidèmia de morositat és si podran recobrar els crèdits impagats i com podran aconseguir-ho. El millor consell és que en cas de tenir un crèdit impagat, en primer lloc, el titular del dret de crèdit pot optar per realitzar algunes actuacions específiques sense haver d’anar als tribunals, realitzant una sèrie de reclamacions de pagament i accions d’autotutela creditícia. Raó per la qual el creditor privat sempre pot tractar de reclamar el seu crèdit de manera amistosa per mitjans extrajudicials, portant a terme diverses actuacions per recobrar el seu crèdit, atès que el nostre Dret li faculta per a influir en la voluntat del deutor, recordant-li la seva obligació i advertint-li de les conseqüències de l’incompliment, però no pot excedir aquestes facultats, ja que el compliment de l’obligació depèn de l’exclusiva voluntat del deutor. Conseqüentment, davant una rotunda negativa de pagament per part del seu deutor morós, al creditor –per molt legítim que sigui el seu dret de crèdit- no li correspon cap tipus d’autoritat pròpia per a efectuar una autotutela coercitiva que li permeti aconseguir la satisfacció del seu crèdit, ja que, en cas d’intentar-ho, podria incórrer en un delicte de realització arbitrària del propi dret.

Per tant, el creditor haurà d’exercitar alguna de les accions de tutela que li ofereix l’ordenament jurídic i en particular les lleis processals d’Enjudiciament Civil vigents en el país. El legislador de cada un dels Estats europeus s’ha preocupat per oferir al creditor instruments de tutela de crèdit de cara a una futura reclamació contenciosa. Tot i que la via judicial no és la única alternativa que té el creditor per a la reclamació del seu crèdit. L’Estat ofereix la via judicial com a mitjà de solució de conflictes, però, juntament a ella, permet –i inclús potencia en els últims temps- que les parts puguin acudir a l’arbitratge per a resoldre les seves controvèrsies, institució que està regulada en les lleis d’arbitratge.

Pel que fa a la tutela ordinària del crèdit, el creditor ha d’anar, per a la reclamació del seu crèdit, al procés declaratiu que correspongui per raó de la quantia. Ara bé, en la majoria dels països d’Europa també existeix una tutela especial del crèdit i que, per procediments de tutela especial del crèdit, que són pròpiament procediments especials en les lleis processals a través dels que es dispensa una tutela diferenciada per a determinats crèdits dineraris.