Jaime Mesas

Aquesta setmana i degut a la posada d’Andorra al punt de mira per part de l’Administració Tributària espanyola, volem compartir amb els lectors els criteris establerts al Conveni entre el Principat d'Andorra i el Regne d'Espanya per evitar la doble imposició en matèria d'impostos sobre la renda i prevenir l'evasió fiscal (d’ara en endavant, el CDI) en ares a determinar la residència fiscal de les persones físiques en supòsits de conflictes de doble residència fiscal en base a les legislacions internes de cada Estat.

En aquest sentit, al consultori fiscal d’aquesta setmana analitzarem de forma detallada la resta de punts de connexió per determinar la residència fiscal de les persones físiques.

Quan sigui impossible determinar la residència conforme a aquesta regla de centre d’interessos vitals, l'apartat 2 de l’article 4 del CDI estableix com a criteris subsidiaris, en primer lloc, on es visqui habitualment i, en segon lloc, la nacionalitat. Si una persona física posseeix la nacionalitat de tots dos Estats o de cap d'ells, la qüestió haurà de resoldre's mitjançant acord amistós entre els Estats en qüestió conforme al procediment establert en l'article 25 del CDI.

El subapartat b) de l’apartat 2 de l’article 4 del CDI introdueix un criteri secundari per a dues situacions completament diferents, a saber:

a) que la persona física disposi d'un habitatge permanent en tots dos Estats contractants i no sigui possible determinar en quin d'ells té el centre dels seus interessos vitals;

b) que la persona física no disposi d'un habitatge permanent en cap dels Estats contractants.

Es dóna preferència a l'Estat contractant on visqui habitualment la persona física.

En la primera situació, és a dir, quan la persona física disposi d'un habitatge permanent en tots dos Estats, el fet de tenir un domicili habitual en un Estat i no en un altre apunta ser la circumstància que, en cas de dubte quant a la localització del seu centre d'interessos vitals, inclini la balança del costat de l'Estat on estigui més habitualment. A aquest efecte han de considerar-se no sols les estades d'aquesta persona en l'habitatge permanent de l'Estat de què es tracti, sinó també les efectuades en qualsevol altre lloc del mateix Estat.

La segona situació es refereix al cas d'una persona física que no té un habitatge permanent en cap dels Estats contractants, per exemple, una persona que es desplaci d'un hotel a un altre. En aquest supòsit han de considerar-se igualment totes les estades en un Estat, sense que sigui necessari determinar la raó d'aquestes.

Per a aplicar el criteri previst en el subapartat b) ha de determinar-se si la persona física viu habitualment, en el sentit d'estar regular o normalment present en un dels dos Estats i no en l'altre durant un temps donat. No n'hi ha prou amb simplement determinar en quin dels dos Estats aquesta persona ha passat més dies en aquest període. L'expressió séjourne de façon habituelle, utilitzada en el subapartat b) de la versió en francès esclareix el significat del concepte habitual «abode» anglès, una noció que denota la freqüència, la durada i la regularitat de les estades que formen part de la rutina habitual d'una persona i que són, per tant, més que merament transitòries. Com es reconeix en el subapartat c), una persona pot viure habitualment en dos Estats, com ocorreria si la persona estigués regular o normalment present en cadascun dels Estats durant el període en qüestió, amb independència que passi més dies en un Estat que en l'altre. Suposem, per exemple, que durant un període de cinc anys, una persona posseeix una casa en tots dos Estats A i B, però els fets no permeten determinar l'Estat en el qual es troba el seu centre d'interessos vitals. Aquesta persona treballa en l'Estat A, on viu habitualment, però torna a l'Estat B dos dies al mes i una vegada a l'any durant tres setmanes de vacances. En tal cas, aquesta persona viuria habitualment en l'Estat A i no en l'Estat B. Suposem, no obstant això, que durant aquest mateix període de cinc anys, la persona treballa en curts períodes de temps en l'Estat A, al qual torna 15 vegades a l'any per a passar dues setmanes cada vegada, però que està present en l'Estat B la resta del temps (suposem també que els fets del cas no permeten determinar l'Estat en el qual està situat el seu centre d'interessos vitals). En aquest cas, aquesta persona viuria habitualment tant en l'Estat A com en l'Estat B.

El subapartat b) no precisa quin període ha de realitzar-se l'anàlisi per a saber si una persona física té la seva residència habitual en un o en tots dos Estats. Aquesta anàlisi hauria d'abastar un espai de temps prou prolongat que permeti avaluar la freqüència, durada i regularitat de les estades que són part de la rutina habitual d'aquesta persona. No obstant això, ha de parar-se esment perquè l'anàlisi abasti un període de temps en el qual no es produeixin grans canvis en les circumstàncies personals que tinguin conseqüències evidents sobre la determinació (per exemple, una separació o un divorci). El període que ha de considerar-se per a determinar si una persona física resideix habitualment en un o en tots dos Estats no sempre es correspondrà amb el període de doble residència, especialment quan aquest període de doble residència sigui molt breu. Aquesta circumstància pot il·lustrar-se amb el següent exemple.

Suposem que una persona física resident de l'Estat C es trasllada a l'Estat D per a treballar en diferents emplaçaments durant un període de 190 dies. Durant aquest període de 190 dies se'l considera resident de tots dos Estats C i D per raó de les respectives normes internes. Aquesta persona física ha viscut molts anys en l'Estat C abans de traslladar-se a l'Estat D, roman en l'Estat D durant tot el temps que dura el seu ús i torna a l'Estat C a viure de manera permanent una vegada transcorregut el termini de 190 dies. Durant el temps que dura la seva ocupació en l'Estat D, aquesta persona no té un habitatge permanent a la seva disposició en cap dels Estats C o D. En aquest exemple, la determinació de si aquesta persona física resideix habitualment en un o en tots dos Estats implicaria tenir en compte un termini de temps superior als 190 dies de la seva doble residència a fi de conèixer la freqüència, la durada i la regularitat de les estades que van formar part de la seva rutina habitual.

Quan en les dues situacions esmentades en el subapartat b) la persona física viva habitualment en tots dos Estats contractants, o no ho faci en cap d'ells, es dóna preferència a l'Estat del qual sigui nacional. Si, fins i tot en aquests supòsits, la persona física posseeix la nacionalitat de tots dos Estats contractants, o la de cap d'ells, el subapartat d) s’encarregarà a les autoritats competents la resolució de la qüestió mitjançant un acord amistós conforme al procediment establert en l'article 25 del CDI.

(Continuarà...)