És fàcil demanar, però, al final, algú ho paga
Un tema per tractar i que ens ha de fer reflexionar són les demandes que es fan, arreu, dirigides a administracions públiques. De tot tipus. Sobre la base de necessitats que, ningú ho nega, estan presents a la societat. Evidentment, demandes de gratuïtat o quasi, però que, al final, algú paga. Transport públic gratuït, ensenyament gratuït, sanitat universal gratuïta i, evidentment, de qualitat, activitats extraescolars variades i gratuïtes, beques menjador gratuïtes, esquí escolar gratuït, colonies a l’estiu gratuïtes, etc. Segur que la llista pot fer-se bastant més llarga. Però, finalment, algú ho paga.
La resposta que, fàcilment es dona és que paguin els que més tenen. Cert, hauria de ser així. Però els que més tenen, està demostrat, tenen també mil i una vies per «traslladar-se» o, fins i tot fer-se una mica invisibles. I quina solució té el govern de torn, de qualsevol país? Si pot, collar als que han quedat com «visibles». I, en general, recaptar els impostos necessaris per fer from a les necessitats, via impostos indirectes.
Els impostos indirectes els paguem entre tots, sense discriminar el nostre nivell de renda. La qual cosa fa que la fiscalitat indirecta, fàcil d’implantar, ja que és indolora inicialment, pels nivells mitjans o baixos de renda, és totalment injusta. Però, al final, just o injust, bo o dolent, alt o baix, són adjectius que tenen un component subjectiu enorme i que, desgraciadament, signifiquen molt poc. No és bo que la prestació d’un servei o la realització d’una activitat públicament tingui, per l’usuari o client, un cost zero. Tot té un cost i el demandant del mateix sempre hauria de col·laborar en el seu finançament directe, en funció de l’ús o consum del mateix. El cost zero no existeix. Algú ho paga.
Fins i tot per evitar que l’usuari pensi que la seva participació és el cost complert del servei, hi ha països que lliuren una factura on figura el cost complet, la part assumida públicament i la part assumida privadament. Les necessitats sempre són il·limitades. Es fácil també traslladar necessitats privades a ser cobertes pel sector públic. Arguments en trobarem moltíssims. Una via que, en alguns casos, s’utilitza, sobre tot en serveis molt intensius en personal, és finançar públicament l’activitat, però deixant que la prestació sigui realitzada pel sector privat. És el cas del sector concertat en l’educació o la sanitat. Sempre que no sigui un mecanisme perquè l’administració pública utilitzi per escanyar la privada.
La fiscalitat directa, com a via de finançament de l’activitat pública, en un món cada vegada més complex, dona moltes vies d’elusió de les obligacions tributàries, personals o societàries. Veure, com exemple, la diferència existent entre el percentage teòric de taxació sobre beneficis, en el cas de l’impost de societats, i el percentage real que, finalment, es paga. És verdaderament esgarrifós. Un altre exemple: la fiscalitat dels beneficis de les tecnològiques.
Però tornant al cost dels serveis públics, de tot tipus, aquest obliga, en moltes ocasions, a les administracions públiques, a ser poc populars, a primera vista, cobrant per quasi tot. No és el volum d’ingressos per aquests conceptes que salvaran els pressupostos públics, però, pot ser, farà que l’usuari o consumidor sigui més prudent a l’hora de demanar. En economia, tot té solució, el problema és qui ho paga. Tristement ho acaben pagan més uns que altres, a llarg termini.