Una dècada de guerra
La guerra de Síria va començar amb un grafit en una escola. Després de les protestes contra els presidents de Tunísia, Egipte i Líbia, li va tocar al sirià Bashar al-Asad. Una pintada a la paret d’un centre d’educació secundària alertava: És el seu torn, doctor, en referència al president, qui és oftalmòleg de professió. Era el 15 de març del 2011 quan petites manifestacions a la ciutat de Deraa, al sud del país, van ser violentament reprimides per un règim que des de fa 45 anys governa Síria amb mà de ferro. La revolta política simplement demanava reformes democràtiques i socials, però aviat es va convertir en un intens i complex conflicte intern en el qual hi van començar a participar l’exèrcit, grups de rebels opositors armats, jihadistes i els enormes actors externs de Rússia, l’Iran, Turquia i els Estats Units. A poc a poc, els grups de rebels armats es van incrementar i els combats van arribar a les ciutats de Damasc i Alep. La situació es va fer insostenible amb l’entrada en escena d’Estat Islàmic, que després d’una enorme ofensiva a l’Iraq, va arribar a Síria per implantar el seu califat.
En aquell moment tothom a Síria sabia que hi havia milers de compatriotes que cada dia fugien del país per mar o terra a través de Turquia o el Líban. Va ser aleshores quan les fronteres europees es van col·lapsar i la Unió Europea (UE) es va veure sobrepassada per un drama humanitari que tot just acabava de començar i que amb el pas del temps s’ha convertit en la pitjor crisi migratòria després de la Segona Guerra Mundial. Els que van optar per travessar la frontera siri-libanesa es van trobar encallats en diferents camps de refugiats que el govern de Beirut ha anat instal·lant en diverses zones del país, mentre Turquia ha fet xantatge incansablement a la UE demanant milions d’euros a canvi de bloquejar la seva frontera amb Grècia.
Després de gairebé una dècada de guerra el balanç és desolador: 380.000 civils morts, 22.000 dels quals infants, i un èxode d’11 milions de persones. A banda, també han perdut la vida centenars de milers de combatents de tots els bàndols, sigui soldats oficials o terroristes. Amb tot, el conflicte sembla encara no tenir fi, ans al contrari. Al-Asad és més fort que mai, la situació humanitària és desesperant i les sancions internacionals contribueixen a una espiral de crisi econòmica que podria acabar convertint el país en un estat fallit. A més, les principals potències fan del terreny el seu camp de batalla particular, on es lliuren interessos que res tenen a veure amb els sirians i utilitzen el seu patiment en benefici propi. Serveixi com a exemple la maquiavèl·lica maniobra d’Israel d’enviar vacunes contra la Covid-19 per valor d’un milió d’euros a canvi de l’alliberament d’una presonera israeliana sota el control de Damasc.
I el que és pitjor: aquelles primaveres àrabs que van encoratjar milions de persones a sortir als carrers a favor de la democràcia, la igualtat i la llibertat han esdevingut cops d’Estat, guerres i intervencions estrangeres que han enfonsat la regió més convulsa del planeta en un caos i una desesperació social absoluts a parts iguals. Mentrestant, el món s’ho mira amb indiferència, esgotat després de 10 anys de bombardejos en què cada dia es repeteix el mateix drama i, sens dubte, molt més preocupat per una pandèmia global que ha vingut a deixar en un segon pla la cara més amarga de l’ésser humà.