Francesc Guillaumet Periodista

Que la pandèmia ha canviat les regles de joc de tot el món és un fet. Sense anar més lluny, ara que fa un any que el coronavirus va arribar al Principat d’Andorra, Catalunya i Espanya ningú es podia arribar a imaginar que es prendrien decisions pròpies d’altres temps. El toc de queda que hi ha a Catalunya a partir de les deu de la nit, per exemple, el confinament comarcal que fa que un veí d’Artesa de Segre (per posar un exemple) no pugui anar fins a Sant Julià de Lòria o que un encampadà no pugui anar a passejar per Les Rambles en són bons exemples. I és en aquest context que s’han de situar els debats que posa sobre la taula la presència de la Covid-19, com és el cas del passaport de vacunació que debaten els socis de la UE i en la que els països veïns d’Andorra (Espanya i França) tenen posicions totalment oposades.

Però anem a pams. Des del principi de la pandèmia s’han conegut propostes no exemptes de polèmica, com la que proposava el doctor Oriol Mitjà (avalada a priori pel govern que presidia Quim Torra, però descartada amb rapidesa al veure la polseguera que aixecava) d’expedir un carnet d’immunitat. Amb aquest document es pretenia crear espais segurs en la celebració de concerts, congressos o fins i tot al viatjar. La cosa era molt senzilla. Només hi podrien accedir les persones que ja haguessin passat el coronavirus (i que per tant tindrien immunitat a priori) mentre que la resta no ho podrien fer. S’imagina algú un carnet d’aquestes característiques per qualsevol altra malaltia? On quedarien les llibertats individuals si s’hagués fet això? Potser per això el govern que presidia Quim Torra es va afanyar a guardar al calaix aquesta proposta pels riscos (democràtics) que comportava.

Guardant totes les distàncies el cas és semblant al del passaport de vacunació que debaten ara els 27 estats membres del club comunitari. Espanya, amb Pedro Sánchez al capdavant, és un dels països que està més convençut de l’encert d’aquesta mesura. D’alguna manera és lògic que sigui així. La dependència del turisme estranger que té l’economia espanyola farien d’aquest carnet una bona mesura per donar seguretat. I més quan és el sector de l’hostaleria el que ha patit en escreix les restriccions de la pandèmia. Sense anar més lluny divendres passat transcendia un informe del Banc d’Espanya que alertava que des del març de l’any passat la restauració i els hotels han vist reduïda gairebé a la meitat la seva facturació. Aviat està dit, doncs, perquè les dades són preocupants.

A l’altre costat de la balança hi ha França. Fa uns dies el secretari d’Estat de Sanitat, Clément Beaune, manifestava la negativa del seu país a donar suport al passaport de vacunació amb l’argument que posar-se o no el vaccí és una opció voluntària (no obligatòria) i que si es prengués aquesta mesura «seria xocant que hi hagués persones amb més drets que altres». Ambdós arguments s’entenen a la perfecció i els dos països tenen raons de pes per donar suport a la proposta o rebutjar-la. La pregunta que ens hem de fer davant d’aquesta possibilitat entronca una altra vegada amb el mateix debat que va suscitar la proposta de carnet d’immunitat que impulsava Oriol Mitjà. On queden les llibertats individuals? La lluita contra la pandèmia pot passar per sobre d’uns drets que les democràcies liberals han consolidat des de fa molts anys? No hi ha altres maneres de lluitar amb eficàcia contra un virus que ha canviat les vides de la ciutadania de tot el món?

D’entrada no sembla massa ortodoxe que es puguin anar prenent mesures d’aquestes característiques. Parlava abans del toc de queda, una mesura reservada per situacions d’extrema gravetat (i no dic que aquesta no ho sigui). Limitar la llibertat de moviments era quelcom inaudit fins ara, amb tot el que això suposa per les economies dels nostres països i els milers de negocis que es veuen abocats al tancament per aquesta causa. Cap on s’ha de decantar la balança és una cosa que hauran de resoldre els nostres governants però em penso que la praxi política en cap cas s’ha de deslligar de l’ètica. I si vacunar-se no és obligatori no s’hauria de poder discriminar ningú amb un carnet. En tot cas el que caldria és que els governs i les autoritats sanitàries s’esforcessin fins a la sacietat en fer pedagogia dels avantatges de posar-se la vacuna. És més. Moltes de les que s’estan posant no inoculen virus, com sí fan altres vaccins com el de triple vírica o la de la grip, sinó que el que fan és activar el cos perquè pugui generar les defenses suficients per combatre l’entrada del Covid-19. Si es fa això segurament es reduirà el percentatge de gent que opta per no posar-se la vacuna, tot i que sempre hi haurà una bossa de població que decidirà no fer-ho. Des del meu punt de vista és un error però hi tenen tot el dret. Per tant, i sense saber cap on es decantarà la balança i si s’implementarà o no aquest passaport de vacunació de cara l’estiu que ve, potser s’hauria d’intentar de no limitar més drets fonamentals. I és que quan van maldades s’hauria de fer treballar l’enginy en lloc de solucionar-ho tot amb mesures que obren una escletxa perillosa en el terreny de les llibertats.