Viure entre ruïnes
Els carrers del pensament sembla que tornen a ser de tots, dels que coincidim en plantejaments i en conclusions, dels que ens abominem i també dels que, de tant en tant, ens absolem. Per sort, la sang –la pròpia i la dels adversaris– a Andorra no acostuma a arribar al riu.
Ho anuncio per si vostès tenien previst de continuar llegint o pensant de forma independent, lliure i amb criteri, més enllà dels prospectes mèdics –perdó, dels articles de caire polític– amb què, gairebé diàriament, els becaris de tot grup parlamentari i de Govern ens bombardegen per alentir els mecanismes de treball i d’avaluació dels nostres cervells.
Si vostès coneguessin com s’engreixen les tramoies del teatret de la política, amb prou feines votarien dos cops a la seva vida de tant que se’ls entendririen els cors –i alguna altra cosa– de veure on van a parar els seus esforços impositius, de com el sistema de pensions estrangula i humilia la gent gran –que no fa pas gaire va construir aquest país–, de com l’Administració sobreactua donant ajuts i beques a fornades de ciutadans, els quals –n’estic convençut– preferirien rebre abans sous justos i normals que no pas haver d’estar sempre amunt i avall empaitant ajuts i mantenint i promovent la roda de la burocràcia per tal de sentir-se al final, encara que no ho vulguin, tractats com uns simples convidats de pedra de l’estat del benestar.
A Andorra, els polítics professionals no haurien hagut de convertir la classe treballadora i la classe mitja-baixa en estómacs agraïts, en una clientela permanentment disposada a callar i a fer callar el costat més rebel del seu cervell. I nosaltres, amb el nostre vot, no els ho hauríem hagut de permetre.
Pagarem tota la vida el llast d’haver acceptat que persones lliures fossin convertides potencialment en una brigada d’infanteria de muntanya, en una posició sempre avançada i compromesa, en pro del tactisme ideològic d’uns quants. Els recursos públics no poden tenir destins confusos ni ser una drecera inalienable i no discutida que serveixi per comprar voluntats.
Són necessitats concretes i transparents les que s’han d’assumir i resoldre en un estat de dret. Al mateix temps que fem desaparèixer aquelles noses que el propi sistema de clientela perdurable ha estat creant innecessàriament els darrers anys.
A poc a poc ens atansem al primer quart de segle perdut en els viaranys d’un estat de dret que fa fallida, que és asocial i que no dignifica la persona sinó que perpetua i augmenta les desigualtats i la caritat.
El passat 31 de gener, a l’única xarxa social que soc present, vaig recordar Alexander Poper –poeta anglès que visqué a cavall dels segles XVII i XVIII– el qual, ja aleshores, descrivia els partits polítics com «la bogeria de molts en benefici d’uns pocs».
I em vaig atrevir a afegir: «Perquè sabem com de corcat està el sistema, toca que els polítics siguin escollits directament pel poble, com de bell antuvi fèiem i encara mantenen a Suïssa».
És per una qüestió d’higiene democràtica. De veritat democràtica. Per restablir una relació equilibrada entre els poder de l’Estat i el ciutadà. Per fer reaccionar i estimular votants actuals i de futur i, en conseqüència, reduir l’apatia i l’escepticisme que avui desperten les futures conteses electorals, sigui pels canvis de jaqueta sonors i constants, per l’incompliment de pactes, per les promeses anunciades i posteriorment oblidades...
És evident que cap dels protagonistes actuals dels poders legislatiu i executiu de l’Estat ara mateix no farà absolutament res en aquest sentit. No preveuen perdre cap de les seves prebendes atorgades històricament i mantingudes –o fins i tot augmentades– en plena pandèmia. Hauran de ser noves forces polítiques, sorgides de la suma de col·lectius independents de ciutadans, que tinguin el valor, la destresa i la consciència nacional de guanyar-se la confiança del poble i de plantar cara al conglomerat que ha fet de l’antigor, l’agror i la llunyania davant del poble el seu model de vida política i de supervivència gremial.
En poc temps, a la ciutadania li ha tocat convertir-se alhora en vigilant i en constructora d’una societat ben paradoxal: demana i exigeix una gran dosi d’ètica a la persona que es presenta a un càrrec públic, participant d’unes eleccions vives, en què es vol que els debats es basin en idees i conceptes i no pas en les veus i els rostres que s’hi puguin mostrar, però que, un cop aquest algú accedeixi a la poltrona, perquè algú sempre guanyarà, sigui perquè la ciutadania té molt poca memòria, poc marge de maniobra o gens de convenciment sobre la seva pròpia força, es deixen de fer valdre la indignació i els drets, quan es constata que aquells suposats servidors polítics no compleixen el que haurien convingut amb la ciutadania a través del programa electoral, elevat a veritable contracte entre les parts.
Més que per la força, la ciutadania es deixa dominar per la por i la ignorància. I es deixa fer.
Si li preguntéssim a la ciutadania, segur que una gran majoria justificaria i es presentaria davant de tothom com a defensora d’una nova manera de fer i d’un nou món. Multipolític, multireligiós, multicultural i multilingüístic. I amb una gran estima per la diversitat multiètnica.
En teoria i damunt del paper, aquest món imaginari hauria de resultar així molt més plural, creatiu i resilient que el que ja és conegut i tractat. Però, en aquesta utopia de la proximitat massa sovint no es tenen en compte les limitacions del nostre territori, de la seva capacitat d’absorbir i d’acollir més població, de disposar de recursos per a tots.
Ens cal posar fre als excessos que s’han promogut a Andorra i des d’Andorra i als que en són partidaris. Excessos més propis d’aquelles i d’aquells que viuen de controlar i de reglamentar administrativament les nostres vides. És innegable que ningú, a les eleccions generals del 2019, es podia imaginar la magnitud de la crisi sanitària, social i econòmica que arribaria el 2020, però tampoc ningú ha dit mai que dedicar-se a la gestió pública fos obligatori ni tampoc fàcil.
Per això, ja comença a ser hora de generar noves actituds, nous continguts, noves maneres i noves estructures per encarar políticament l’Andorra del segle XXI.
Probablement no serà ni l’últim virus ni l’última pandèmia que ens tocarà de viure. Qui vingui a governar-nos en un futur immediat no podrà no tenir en compte aquesta variable en l’apartat dels imprevistos, de les catàstrofes, de les urgències. I l’erari públic haurà de ser reforçat convenientment per fer-hi front.
Ens cal futur.
Ens calen governants capaços de generar noves oportunitats de treball, de generar ocupació i il·lusió –no exclusivament entre els seus– sinó davant per davant del clam immens i urgent, que no para de créixer, d’autònoms, d’emprenedors i de joves.
Qui fa, aprèn.
Aprenguem a fer. Aprenguem a discutir. Aprenguem a adonar-nos que som davant d’un govern que no coincideix en un de sol, que és més d’un govern, que ha permès que gairebé cada ministeri actuï com un petit govern independentment dels altres i que, per això mateix, fa més difícil la seva convivència i –de retruc– la nostra, els serveis a la ciutadania o la resolució d’injeccions vitals i innovadores com a resposta a la crisi econòmica causada per la pandèmia.