Fum polític al cervell
Es fa difícil analitzar determinades realitats subjacents, polítiques o de qualsevol àmbit, sense que siguin titllades de judicis d’intencions. Però quan els fets només poden obeir a lògiques actitudinals repetides que els precedeixen, les intencions resulten anar de la mà dels fets executats.
La preocupació política oficial per la Covid-19 ens diu que cal salvar vides, i per salvar vides cal no saturar hospitals. Aquesta versió políticament correcta en pot amagar una altra, més verídica, i també, com acostuma a passar, més crua i intolerable. Parlo de quan el mitjà resulta la finalitat. Les vides de fet no importen als governants, tret naturalment de les pròpies i dels seus vincles afectius. El que importa és que no se saturin els hospitals per evitar problemes socials que mai se sap on desemboquen i que tampoc se sap què suposaran en termes electorals. L’avantatge per als polítics és que el sistema no és ningú a qui assenyalar. Ells conformen el sistema, certament, però només en són les seves parts. Cadascun d’ells, fins i tot els que es troben a dalt de la jerarquia, no encarnen el sistema. Ni el president del govern. Són cares visibles, se’ls pot demanar responsabilitats, però la responsabilitat final és sempre del sistema, a qui ningú ha vist mai la cara ni es posa seriosament en escac. Ningú és el sistema, i aquest és el gran escut de l’anomenada classe política. Hi ha en part de la societat una queixa, indeterminada per la ignorància, però que fa referència al sistema. I aquest no té despatx, té molts despatxos, i cap d’ells no és el sistema. El plantejament kafkià és una màquina perfecta que li permet mostrar sense escrúpols la seva imperfecció, però sense que ningú la pugui atènyer.
L’allunyament endogàmic de partits polítics en sistemes electorals amb llistes tancades com l’espanyol permet l’alienació entre la classe política i el poble, un allunyament que posa en entredit la raó de ser mateixa de la política, mentre tanmateix se la manté, no se la posa en dubte com a tal per mera inèrcia implacable i per mantenir la il·lusió de fons d’una democràcia. I és justament d’aquesta il·lusió que s’aprofiten els governants per mantenir la seva prevalença i el sucós sou a final de mes, deixant de banda l’aureola de poder que tant satisfà a l’home polític malgrat pertanyi a un sistema demencial que es contradiu a si mateix o, per ser exactes, contradiu l’objectiu democràtic que diu voler servir i que, si el dota amb algun poder, és el de tenir les regnes de la direcció d’un absurd.
El personal sanitari dels hospitals està desbordat, i el seu desbordament preocupa els governants. Si un infermer agafa la baixa per esgotament, o si fins i tot pensa en el suïcidi, tal com indiquen les dades que ja s’està produint en un tant per cent escandalós de sanitaris, el fet preocupa als governants perquè l’infermer no podrà salvar vides. No preocupa que la seva vida estigui en perill, no preocupa el seu estat de salut a causa del desbordament per manca de recursos estatals. No preocupa la seva vida, sinó salvar vides i que ell, el sanitari de baixa, no podrà salvar vides. Vides, en general. Una freda xifra. Com més vides salvi, millor. La seva vida no interessa als dirigents polítics. Preocupa la perseverança del sistema en aigües plàcides. Cal que es mantingui en vida el sistema que els permet viure com volen viure ells, la classe política, no pas la vida de les persones que diuen voler salvar.
Però això tan greu no és el més inquietant. La necessitat de paternalisme del poble adotzenat, que no passa de la lamentació genèrica, sense conèixer ni voler conèixer les intencions de fons que mouen el poder, un poder que en el cas de l’Estat espanyol es presenta literalment com això, un ens amb capacitat de decisió, però no pas de decisió competent ni pensada per a la societat a qui hauria de servir, fa que el ciutadà sigui vulnerable i faci més fort aquest poder, encantat amb els límits controlats del lament ciutadà. Dit altrament, es perpetua el principi contrari al fet democràtic, consistent en un poble fort, format i preparat per potenciar la democràcia, i un poder estatal per defensar-la, i no per violar-la perversament en nom de la democràcia mateixa.
Mentre l’objectiu de determinats sistemes polítics no sigui el genuí de servir el ciutadà, sinó el de servir-se’n, no caldrà que es perdin vides per la Covid19. Es malbaratarà el talent, que s’exiliarà, augmentarà la misèria moral i econòmica, i el ciutadà morirà miserablement en vida.