No vull tenir fills
Tenir fills és una elecció, no una imposició, és una elecció triada de manera voluntària per a portar un estil de vida. És fer ús del lliure albir per a decidir ser pare/mare o no ser-ho. Des de la biologia s’entén que tenir fills es fonamenta en dos conceptes, el reproductiu i el cognitiu. Per part del primer, és la procreació tal qual, no hi ha més factors a incloure, és la necessitat de reproduir-se per a no desaparèixer com a espècie. No obstant això, per part del segon, és més complex perquè entren en joc la felicitat i el benestar. Amb la qual cosa la seva funció és mantenir la ment activa i aquesta al seu torn dirigir el moviment corporal.
Tenir fills és una gran responsabilitat i això obliga a buscar recursos materials per al seu bon desenvolupament. Des del concepte cognitiu, s’entén la procreació com a diversió i plaer. Es tenen fills per a gaudir de la seva companyia, ensenyar-los valors socials, culturals i al mateix temps aprendre d’ells.
És un fet que l’ensenyança és recíproca, aprèn tant qui escolta com qui parla. Ens obliga a llegir i mantenir-nos informats del que succeeix en el món (cultura general). És la millor manera d’ensenyar, estar al dia dels successos però es clar, això suposa una inversió bastant important del temps, la persona ho ha de repartir entre les seves obligacions i l’educació dels fills. D’aquí ve la seva elecció per aquest estil de vida, li aporta felicitat. Ser pare/mare és una vocació, una satisfacció personal, no una obligació.
Dit això, qualsevol motiu que s’allunyi d’aquesta segona funció per a ser pare/ mare, és igual de vàlida que l’opció de no ser-ho, perquè estaríem parlant de preferències, no d’instint maternal o paternal. No es tracta ni d’egoisme, ni d’altruisme, sinó, de coherència conductual. «Actuo segons el que penso i predico, segueixo els meus propis consells». Sent coherent amb l’elecció triada, mai sofrirem d’ansietat perquè és la forma de vida triada. «Faig el que m’agrada i desestimo allò que em desagrada».
Malauradament no sempre funciona així, moltes persones es deixen influenciar per la por a la solitud, por de envií i no tenir qui tingui cura d’ells, por a que el seu cognom desaparegui o no tenir a qui deixar l’herència, també pot ser degut a un embaràs no desitjat. Després, un altre motiu i per cert, el més destructiu és la pressió de grup, tant de la família com de les amistats. Aquestes persones fan servir la tècnica de repetició de l’argument per a convèncer als altres, és senzillament repetir sense parar les mateixes frases o motius per a procrear. Et diuen: «Sent dona hauries de tenir fills o sent home és de covards no tenir-los, ets egoista, ningú et cuidarà quan siguis gran, et moriràs sol/a, etc».
Veient les seves paraules ens adonem que estan basant la seva felicitat i benestar en algú més que no siguin ells mateixos. És un gran error per part seva, perquè l’estat anímic mai s’ha de delegar en els altres, Què passarà el dia que faltin, es quedaran sense la alegria de viure?
Per altra banda, la gent que procrea per amor (instint maternal/paternal) o no vol tenir fills fa just el contrari, buscar el benestar en ells mateixos, no ho deleguen en els altres. Estan sent coherents amb la seva manera de pensar i acceptaran sempre les conseqüència futures, mai els sentiràs dir «si ho arribo a saber, no tinc fills» i per part dels quals no volen tampoc els sentiràs dir «em penedeixo de no haver tingut fills».
Igualment, qualsevol decisió que prenguem sobre aquest tema és igual d’encertada i acceptable, o si més no, hauria de ser-ho. Això serà així sempre i quan ens allunyem dels estàndards socials i dels seus prejudicis (generalitzar les situacions i conductes). Ningú, excepte la justícia té el dret a jutjar-nos. Només ella pot dir-nos si hem actuat malament o no. Amb això vull dir que la idea de família que tenim cadascun és diferent i consegüentment, és igual de respectable. A causa dels comentaris repetitius molta gent acaba cedint a la pressió social i té fills no desitjats i això es tradueix en una vida estressada i frustrada.
Abans de continuar llegint, oblida’t per un moment de la religió, de la cultura i del teu entorn més pròxim, és a dir, de la societat. Analitza com és la teva vida actualment, com volies que fos i com vols que sigui en el futur, també reflexiona sobre els motius què t’han portat a tenir fills o a no tenir-los? Si estàs com volies i a sobre no et penedeixes, és que ets coherent amb les teves conductes.
Referent a què tinguin cura de nosaltres durant la vellesa, les persones que s’aferren a aquesta opció no tenen en compte que l’estat ja ho té solucionat, és el motiu de creació de la seguretat social, per a no dependre econòmicament dels fills. També afegir què estem en el segle 21 i tenim moltes facilitats per a emigrar d’un lloc a un altre. El teu fill, quan sigui major d’edat té l’opció de canviar de lloc de residència, potser se’n va a 3.000 quilòmetres de distància i en conseqüència no podrà tenir cura de tu. Així que l’elecció presa per a no estar sol/a, no és encertada, com tampoc ho és la que t’ajudin financerament perquè actualment, molts pares/mares jubilats mantenen als seus fills adults.
És més, utilitzem l’estadística i veuràs com els motius usats per a convèncer als altres de que tinguin fills no tenen ni cap de peus. Només n’exposaré tres: – 1) Quanta gent té fills i viuen la seva jubilació en solitud? – 2) Quanta gent està maltractada pels seus propis fills? – 3) Quanta gent s’ha discutit amb els seus fills i han trencat tota relació?