Francesc Guillaumet Periodista

M’explicava el bo del Josep Anton Rosell, que va ser director d’EL PERIÒDIC i també del meu diari, que el 23-F es van presentar un parell de policies i un inspector a les instal·lacions de La Mañana. Feia poc que el tinent-coronel Tejero havia entrat, pistola en mà, al Congrés dels Diputats mentre se celebrava la investidura de Calvo Sotelo i la confusió era total. A la redacció del diari degà de les terres de Lleida es treballava a ritme frenètic. La tecnologia encara no havia arribat a les redaccions (les fotos es revelaven a l’habitació fosca i el telèfon, la ràdio i la televisió eren els elements indispensables per estar al dia). També els diaris. Per això el Rosell va decidir treure una segona edició que, segons m’han dit, és difícil trobar a les hemeroteques però que tenim exposada juntament amb altres portades a la nostra redacció de Príncep de Viana. 
A priori els policies venien a protegir la redacció. El Rosell ho va contrastar amb el governador civil i sembla que era així. Malgrat tot l’ambient devia ser tens perquè un ex treballador del diari amb el que vam coincidir una temporada em va explicar que mentre agafava el telèfon per trucar a casa (més que res per dir que faria tard) un dels policies li va agafar l’aparell i el va penjar amb cara de pocs amics. Mentrestant, el Rosell va ordenar als dos policies palplantats al mig de la redacció que ajudessin a tallar els teletips que arribaven en paper i d’aquesta manera, a més de donar un cop de mà als periodistes, s’assabentarien de totes les novetats que s’estaven succeint al Congrés. Aquesta anècdota defineix el caràcter del Josep Anton Rosell, que va morir fa un parell d’estius.
Explico això perquè demà és 23 de febrer i es compliran justament 40 anys d’aquell cop d’Estat que va estar a punt d’acabar amb la jove democràcia espanyola. Del 23-F n’he llegit molts llibres i el que més m’ha fet el pes és el d’un experiodista de Ràdio Internacional que es titula El golpe del Cesid. Hi defensa la tesi que els serveis d’intel·ligència n’estaven al corrent del que s’estava preparant. Fins i tot situa un dels capitostos de «la casa» en alguna de les reunions preparatòries amb l’assistència del general Milans del Bosch, el militar que va treure els tancs a València. L’argument que defensa és versemblant. Pel que sembla (i tothom ho sap) Tejero era un personatge d’opereta. A més, ja havia estat condemnat per l’Operació Galaxia, un altre intent d’assonada que no va arribar a bon port. En paral·lel, segons sostè l’autor d’aquest llibre, sí que s’estava preparant un cop molt més perillós per part d’altres militars. I és per això que els serveis d’intel·ligència haurien decidit precipitar el cop d’Estat de Tejero i Milans del Bosch per desactivar, precisament, l’altre intent de pronunciament militar. 
Sigui com sigui aquella va ser una nit de nervis en la que poca gent compromesa realment amb la democràcia va dormir a casa seva. En paral·lel, el Govern de la Generalitat estava reunit a Palau amb els seus consellers. Jordi Pujol estava en contacte directe amb el rei Joan Carles per tenir informació de primera mà (d’aquí la fase que ha fet fortuna de «tranquil, Jordi, tranquil», que li va dir el monarca). Es diu que va tenir un enfrontament verbal amb el dirigent comunista Josep López-Bulla perquè aquest era partidari de treure la gent al carrer i el president, no. Més que res perquè pensava que s’exposava la gent en va. Mentre el rei anava parlant amb les capitanies, el general Alfonso Armada, que havia estat mentor de Joan Carles I, va provar d’anar a la Zarzuela. El cap de la Casa del Rei va veure venir la jugada i li va barrar el pas. I és que després es va demostrar que qui havia estat governador militar de Lleida estava implicat fins al coll en la trama. Fins i tot es va arribar a reunir amb Tejero perquè la seva idea era proposar-se com a president d’un govern d’unitat per salvar el greu moment inconstitucional que s’havia creat amb la seva entrada al Congrés. Es conta que quan Tejero va escoltar que al govern hi hauria socialistes i comunistes va posar el crit al cel i es va frustrar l’operació. Això sí, després d’una nit llarga, potser la més llarga de febrer, els colpistes es van rendir i els diputats van poder sortir del Congrés sense prendre mal. L’endemà el rei es va reunir amb els responsables de les principals forces parlamentàries però en va excloure els partits nacionalistes. Poc després es feia la LOAPA, que era el procés d’harmonització a la baixa de totes les competències autonòmiques, un procés que de no haver estat avortat potser hauria donat pas a una Espanya diferent pel que fa a la posició de Catalunya, Euskadi i Galícia. Per tant, el cop no va tombar la democràcia (per sort) però sí que va frenar el ritme del desplegament autonòmic, sobretot pel que fa a les nacions històriques de l’Estat. 
Mentrestant, a la redacció de La Mañana es continuava escrivint. Aquella tarda s’havia tret una segona edició i es continuava treballant pel diari de l’endemà. La policia que s’havia presentat a mitja tarda ja havia marxat i Rosell es va mirar la placa que el diari havia fet per entregar a Alfonso Armada per la seva contribució a salvar l’Aeròdrom d’Alfés. En aquell moment el general era la persona que havia aconseguit treure els diputats del Congrés i ningú sospitava que estava implicat en el cop. L’endemà va transcendir. La placa es va quedar al diari i molts anys després, segons em va explicar el Josep Anton Rosell, li va fer arribar. El general ja havia sortit de la presó.