Dòlar, Euro, Xina
Aquests dies s’està acabant de negociar al Congrès dels Estats Units el darrer paquet d’ajuda a empreses i particulars, després de dos altres ja aplicats durant l’any 2020, en el mandat de Donald Trump. Aquesta inundació de liquiditat, junt amb el baix tipus d’interès actual, tenen la finalitat de, primer, impedir una recesió greu, o almenys suavitzar-la, i segon mantenir la demanda agregada, motor principal de l’economia USA.
Però també, aquest paquet tindrà conseqüències sobre la balança de pagaments i sobre la cotització del dólar. L’increment fort de la liquiditat fomentarà el consum intern, i doncs, les importacions, degradant el signe, ja de per sí deficitari, de la balança de pagaments.
Tenint també un dèficit estructural del pressupost federal, amb el nou paquet, que és més dèficit, augmentarà greument la ràtio de deute públic en relació al producte interior brut. Una possibilitat seria augmentar significativament els impostos, amb la pèrdua important de confiança en la nova administració demòcrata.
Quí comprarà les noves emisssions de deute públic americà, a part de la Reserva Federal? Com sempre el xinesos, que ja disposen d’ingents quantitats de bons americans. Però aquesta és un arma amagada dels xinesos, que podrien reduir la compra nova o, fins i tot, intentar vendre, a qualsevol preu, els bons que ja tenen.
Amb una balança de pagaments i un pressupost federal deficitaris, de forma crònica, el dólar apareix com una divisa que perdrà valor vis-a-vis de les altres importants, com l’Euro, franc suís, lliura esterlina, etc.
Un dòlar feble encarirà les importacions dels americans i s’encariran les inversions a fer per aquests a fora, per part de les empreses USA. Hi ha solucions posibles i relativament ràpides? Potser una fàcil seria deixar de banda els compromisos militars que mantenen a Àsia. Per exemple Afganistan, Irak, Síria, etc. I que suposen greus càrregues financeres públiques.
A efectes nostres, europeus, sabent que la factura del petroli ve en dòlars americans, un dólar feble i un Euro fort, rebaixa el preu en euros del petroli importat per Europa, frenant la inflació nostra. Però a canvi, veurem més cotxes i altres productes «made in USA» molt competitius a Europa. De fet, ja portem més d’un any amb una depreciació sostinguda del dólar.
Però també la historia económica ensenya que els cicles econòmics americans no són paralels als europeus i, en aquest sentit, la fase de recuperació allà arriba abans que a aquí. Ja comencen a sentir-se petits moviments de pujades dels tipus d’interés dels bons americans a llarg termini, per exemple a deu anys o més. Importacions més cares són l’avant-sala de pujades de la inflació.
S’haurà de veure la «força» del consum intern americà en front de productes importats més cars. Ens esperen dos o tres anys molt interessants des de la perspectiva macoeconòmica.