«Però com pot passar això?»
Quan un booktuber mexicà, l’ l’Alexis Ayala, em va regalar un exemplar de Temporada de huracanes, l’última novel·la d’una escriptora mexicana de nom Fernanda Melchor, estava lluny de saber el que m’estava regalant: un veritable huracà. Un huracà que em va arrossegar tan bon punt vaig començar a llegir la història de com un grup de marrecs del poble de La Matosa troben en un canal el cadàver en estat de descomposició de la Bruja, una dona temuda i respectada, envoltada d’infinits mites, rumors i llegendes, que vivia sola en una barraca, lluny de les dones de La Matosa que l’anaven a visitar tremolant de por cada vegada que necessitaven un beuratge per enamorar a un home o desempallegar-se de la criatura que creixia en el seu ventre dels seus pecats i infidelitats més inconfessables.
Amb aquest punt de partida Melchor va desenvolupant diferents personatges tot construint la realitat fosca, violenta, miserable, pobra, ignorant, supersticiosa i absolutament sòrdida del Mèxic rural. A més, per escriure Temporada de huracanes Fernanda Melchor va adoptar un flux de consciència que recollia la intensitat de l’oralitat i dels modismes locals. És una novel·la sense paràgrafs, gairebé sense punts i a part, tota la història es desplega en una mena de vòmit aparentment desordenat de paraules plenes de ràbia, impotència i desesperació.
Quan vaig acabar de llegir-lo em vaig dir en veu alta que Melchor arribaria lluny, que era una promesa de les lletres mexicanes, que aquella veu havia arribat per quedar-se. Després de ser traduïda a múltiples llengües i ser finalista del prestigiós premi Booker International, l’autora acaba de publicar la seva nova novel·la, l’obra que pren el relleu del llibre que li ha donat fama internacional: Páradais.
No, atent corrector, no m’he equivocat. Páradais i no Paradise perquè així és com l’encarregat li explica al Polo, el noi a qui està contractant com a jardiner, que es pronuncia el nom del luxós complex residencial on treballarà. PÁ-RA-DAIS. I el flamant jardiner ho repeteix dòcilment per síl·labes perquè aquest imbècil el contracti d’una vegada i la seva mare deixi de recordar-li dia rere dia i a crits la seva inutilitat, que no porta ni un duro a casa i a sobre es passa el dia emborratxant-se i col·locant-se amb els seus amics. I van passant els dies en una monotonia grisa en què Polo sofreix la calor sufocant sota el sol abrasador mentre lluita contra la invasió constant de les males herbes, mirant amb els ulls desesperats de bèstia acorralada l’aigua cristal·lina de la piscina, perdent-se en el miratge del seu cos remullant-se i refrescant-se com ho fan els nens mimats i cridaners dels pares forrats que ni tan sols el veuen ni saben de la seva existència. Perquè Polo és un adolescent invisible pels residents del Páradais, inútil per la seva mare, un noi frustrat i sol que ho odia tot i cada vegada amb una ràbia més i més ferotge, una ràbia a punt de descontrolar-se quan un dels residents, en Franco Andrade, un adolescent obès i no menys consentit que els nens de la piscina, comença a convidar-lo a beure amb ell i li explica com si fossin amics de tota la vida les obscenitats que s’imagina que li farà algun dia a la seva veïna, una atractiva dona casada i amb fills. I el Polo li provoca arcades escoltar al gordo, li fa fàstic mirar-lo mentre gesticula per descriure el que li agradaria fer-li mentre la grassa se li sacseja per tot arreu, però sempre porta alcohol, l’única solució que té Polo per oblidar per un moment la seva vida de merda, per atenuar la seva frustració creixent i, si la bola de grassa porta prou alcohol, fins i tot riure’s de les fantasies fastigoses que li explica amb pèls i senyals.
La relació de Polo i Franco Adrade és l’ànima d’aquesta novel·la intensa i breu com un malson. Adoptant el mateix flux de consciència i l’oralitat de Temporada de huracanes, Fernanda Melchor prepara ingredient a ingredient la crònica d’un desastre anunciat protagonitzat per dos adolescents desarrelats. És un intent més de l’autora de buscar l’origen d’un dels mals que assola Mèxic: la violència. D’on ve? Què busca? Com es desplega? Aquesta última pregunta la respon en el seu desenllaç; en un instant. No es necessita molt temps per fer el mal, no es necessita una llarga reflexió, és una pistola sense aleta d’assegurança el gallet de la qual moltes vegades es prem per inèrcia, deixant-se portar per l’instant malaurat i determinant que ho canviarà tot per sempre.
Tot i que no aconsegueix igualar o superar al nivell de la seva predecessora (i no crec que fos aquesta la seva intenció), Fernanda Melchor, de la mateixa manera que Toni Sala a Persecució, construeix a Páradais una anatomia de la maldat; s’endinsa en un dels titulars que, en trobar-lo llegint un diari sensacionalista, faria preguntar-nos en veu alta «però com pot passar això?» i busca com un gos ansiós la resposta a la pregunta en els racons més foscos i negres de la història que s’amaga rere la notícia. «Però com pot passar això?», «però com pot passar això?», «però com pot passar això?» I buscant i rebuscant en els abismes més tenebrosos de l’ànima humana, allà on el periodista del diari sensacionalista mai s’atreviria a treure el cap, descobrim que el perquè pot ser encara més lleig i esgarrifós que el què.