No són amables
Conec poques persones amables, de fet ara mateix no em ve al cap ni una sola persona amable de veritat que m’hagi trobat l’últim mes, i ho sé segur perquè precisament em crida l’atenció cada cop que coincideixo amb una d’elles. M’alegra el dia, ho celebro, me’n recordo perfectament, i no és estrany, perquè és l’excepció. L’amabilitat és una virtut inusual entre els humans i paradoxalment només pròpia dels humans. No podem dir que un delfí o una formiga són amables. La diferència entre l’amor que ofereix un animal i l’amabilitat no té a veure amb la intenció, que és essencialment la mateixa, servir l’altre, sinó que consisteix en la delicadesa civilitzada amb què s’expressa. No és una forma o construcció cultural, i precisament per això, perquè poques vegades hi ha autenticitat en l’expressió de l’amabilitat, aquesta s’acaba convertint en una mera demostració de bones maneres per tal de justificar, sovint, les males maneres.
L’amabilitat escasseja sobre la terra perquè s’ha pervertit fins a convertir-se en una construcció cultural, i probablement amb tota lògica, ja que l’amabilitat autèntica, o sigui la generositat sostinguda, tant en les formes com en els fets, viola la naturalesa primària de l’home, sent només apta, doncs, per als més evolucionats, concretament el 16% de la població. L’amabilitat és un terme tan fràgil que la majoria de vegades es confon. La falsa amabilitat abunda, i amb tal propagació que acaba liquidant la percepció de l’autèntica amabilitat. Per això quan algú es mostra amable és sovint considerat un beneit que es deixa prendre el pèl. La gent abusa de l’amabilitat de la persona autènticament amable i, doncs, excepcional. I sovint ho fan utilitzant la falsa amabilitat. L’amabilitat és la cessió del propi plaer o comoditat en favor del plaer o comoditat de l’altre. En el cas de la falsa amabilitat, aquesta s’aplica també mitjançant l’anomenada cortesia, una modalitat consistent a mostrar determinades formes per tal d’impressionar o obtenir alguna cosa a canvi. Quan en un restaurant ens obsequien amb un xarrup de licor després de les postres, el detall no té res a veure amb l’amabilitat, sinó amb la cortesia, la qual no té res a veure amb la generositat, l’ànima benvolent que engendra l’autèntica amabilitat. Això no significa que el detall de cortesia del restaurant sigui inadequat, recriminable o erroni. Al contrari. El client agraeix el detall, i és precisament per això que el restaurant l’aplica sobre el client, i en concret sobre el compte que aquest haurà de pagar després, i que naturalment inclourà la despesa del detall ofert pel restaurant dins del preu dels plats que el client haurà demanat. Natural. Un restaurant és un negoci. De la mateixa manera, però, que l’amabilitat és tota una altra cosa. No he conegut mai cap detall de cortesia que no sigui interessat. Ni mig. La falsa amabilitat es pot practicar de moltes maneres i per aconseguir diversos objectius, alguns d’ells absurds. Un dels que més observo en la gent, per la facilitat i freqüència en què pot ser observat, és l’amabilitat dedicada a les persones que hom considera importants dins d’una tribu. La gent necessita sentir-se part d’un col·lectiu, per petit i insignificant que sigui. La insignificança de la tribu no és cap impediment perquè hi hagi sempre persones disposades a ensabonar i adular per formar-hi part, o per creure que hi són acceptades. Ningú, però, respecta l’adulador. Ningú. Simplement perquè no es pot respectar aquell que no és respectable. Mai ha estat veritat que tothom sigui respectable. No hi ha falsedat més estesa que aquesta, i alhora més greu, en tant que provoca inflació sobre el concepte de respecte fins a fer-li perdre el significat.
El líder de la tribú utilitza els seus ensabonadors per al seu propi benefici, que l’ensabonador està sempre disposat a satisfer. No hi ha manera més fàcil de radiografiar algú que veient el seu canvi de comportament en funció de qui té davant. No parlo, naturalment, del comportament diferent que podem tenir per exemple davant d’un vell o d’un nadó, sinó de persones amb diferent estatus, el que sigui, dintre d’una jerarquia empresarial, o entre companys d’escola, tant se val. Parlo de la persona que quan surt de l’ascensor no saluda l’assistenta de la neteja, però a continuació dedica tot de somriures i atencions vers el senyor amb corbata que es creua pel passadís. Aquesta és la falsa amabilitat més habitual. La necessitat de falsa amabilitat és sovint inconscient i fa caure en el papanatisme.
És per la falsa amabilitat que podem fer una radiografia completa de la persona, i sense necessitat de conèixer-la. Perquè podem comprovar la seva immaduresa, mediocritat i potencial traïdoria atès que, exactament per la mateixa raó que ens està adulant en el cas que siguem nosaltres el seu objectiu, ens clavarà tard o d’hora una punyalada quan deixem de ser l’objecte del seu interès, ja sigui per qüestions materials o d’identitat allò que estigui buscant en l’adulació. Un adulador és algú de qualitat zero, el contrari d’un amic.
La falsa amabilitat del papanates és la munició que tard o d’hora carregarà contra nosaltres. Per això, entre altres coses, el món en què vivim és tan hostil. Una hostilitat que, darrere la falsa amabilitat, té la seva perillositat extrema en la inconsciència amb què es practica. Per això és tan estesa, i normalitzada.