Simulacre per a la vida real
El diumenge passat em vaig acomiadar d’Andorra i de la feina que m’ha acompanyat durant gairebé un any a EL PERIÒDIC. De la mateixa manera que considero que els processos, a qualsevol àmbit de la vida, es comencen amb un temps d’obertura i d’aclimatació, penso que cal tancar-los, quan acaben, fent balanç i valorant-ne les conclusions.
Vaig arribar -qui ho diria- quan encara no hi havia ni rastre de pandèmia al Principat. L’entrada a Andorra el dia de l’entrevista ara mateix seria de somni; vaig estar gairebé 40 minuts per fer els 20 i pocs quilòmetres que separen la Seu d’Urgell i Andorra, l’avinguda Meritxell i l’avinguda Carlemany eren plenes de turistes i els bars i restaurants estaven oberts i en funcionament al 100%. Veia la cara sencera de la gent que em creuava pel carrer i vaig conèixer als companys i companyes de la redacció sense mascareta.
El procés de selecció, des que vaig posar un peu a les oficines del diari, va ser molt ràpid. Després d’una setmana i mitja d’aquest dia, aproximadament, m’havia instal·lat i començava l’experiència d’escriure a un diari que s’imprimeix! Quina feina més maca i laboriosa, i què poc que es valora... De fet, una de les coses que extrec d’aquest temps és que cal fer pedagogia, tant com es pugui, per explicar l’ofici del periodista que no tan sols escriu notícies a un diari, sinó que busca temes perquè cal omplir pàgines; que truca i insisteix fins que la persona que vol que parli, parla; que sap escoltar i repreguntar; que es documenta; que segueix rodes de premsa, Consells de Comú i sessions del Consell General; que concerta entrevistes; que transcriu; que escriu notícies de pàgines senceres amb dos minuts de declaracions i que, en general, aprèn sense parar sobre tots els àmbits imaginables. Ser periodista és un art i a Andorra, encara més.
De les primeres coses que em van dir va ser que fer de periodista aquí és com fer un màster universitari. Un país que per nombre d’habitants és més petit que la comarca del Bages, a Catalunya, té Consell General, Govern, oposició i legislació pròpia. La veritat és que la meva sensació, ara que veig les coses des de fora i me les miro en fred, és que tot el que he fet durant aquests gairebé 12 mesos ha estat com un simulacre de la vida real que ha abarcat molts àmbits, concentrat en un període de temps molt curt. Andorra és un país per aprendre. He adquirit un bagatge que penso que qualsevol altre professional del nostre àmbit que no es doni l’oportunitat de treballar aquí no adquirirà fins després de molt temps treballant a un país més gran.
Amb aquesta premissa, considero que Andorra podria ser un país d’oportunitats i que, tant com es pugui, s’hauria de vetllar perquè tothom qui hi passi, trobi el punt per quedar-s’hi. Això a banda de treballar perquè les mateixes persones que hi neixen hi trobin, també, el seu futur. Precisament, les circumstàncies relacionades amb la Covid-19 han posat sobre la taula la necessitat d’apostar per a la diversificació de l’economia del país i és que potser el virus que ens acompanya i que tant mal ha fet i segueix fent, també està servint perquè aflorin febleses i perquè neixin replantejaments que d’una altra manera molt probablement no s’haurien fet tant palpables.
M’enduc una època de creixement professional però també personal cap a casa que servirà, de ben segur, per tots els projectes que emprengui a partir d’ara, i el record de grans persones amb qui he compartit l’experiència.