Natalia Mena

Qui vol patir? Qui vol fracassar? Qui vol perdre? Segur que si féssim aquestes preguntes en una conferència, ningú aixecaria la mà, i és que està clar que la gran majoria de nosaltres, per no dir tots, no ens presentaríem voluntaris per experimentar el mal que fan determinades coses que ens succeeixen a la vida, més aviat tot el contrari, busquem el plaer, l’èxit i guanyar pràcticament en gran part d’allò que fem; llavors, com podem conviure amb aquesta emoció? No sembla que estiguem massa disposats a acceptar-la i per aquest motiu evitem costi el que costi embarcar-nos en somnis que ens agradaria complir, però que per por, per no sortir de la nostra zona de confort, per estalviar-nos el risc o la dificultat que comporten, preferim desar en el nostre imaginari i que ens acompanyin com una ombra del que podia haver estat i no va ser. 

No obstant això, la gran paradoxa d’aquesta qüestió és que tots aquells que han triomfat a la vida han hagut de patir, fracassar i perdre per arribar on són; també resulta curiós que sempre ho expliquen quan ja ho han superat, però bé comentaris apart, sembla ser condició sine qua non, per assolir el que ens proposem. El que em porta a la següent deducció, que és que la vida està per sentir-la i a vegades la pensem massa; com diu el poema de Gloria Gayoso La vida duele, suposo que tot té un preu i és el peatge que ens toca pagar perquè prenem consciència que tot el que costa, tot el que no és fàcil, té molt més valor i implica sacrificis i esforç.

Ens hem de permetre saltar al buit, caure, curar-nos les ferides i tornar a començar, tantes vegades com sigui necessari, sense dramatismes, sense victimismes i sense perdre l’esperança, que aprendrem a base d’intentar-ho; no passa res si fallem, és més trist no provar-ho. El problema és que estem instal·lats en la filosofia de la seguretat, de l’estable, i això ens fa renunciar en moltes ocasions a percebre el dolor ineludible de lluitar per allò que ambicionem. La comoditat està sobrevalorada i són pocs els que tenen el coratge d’arriscar-se professionalment, per amor o per qualsevol altre aspecte. 

Del que estic convençuda és que la majoria els envegem per haver estat capaços d’enfrontar-se al patiment, en ocasions guanyant i en altres perdent, però en qualsevol cas atrevint-se a sentir les dures envestides existencials. De nosaltres depèn si volem veure els toros desde la barrera o estar al mig de la plaça i ser els protagonistes de torejar la nostra pròpia història o simplement espectadors de les palmes i els «olés». Pot ser el que passa és que tothom està massa pendent del que diran o del que pensaran els altres, sobretot si no surt bé, que segurament serà el que passarà en un principi. Pot ser ens hem de tapar les orelles per no escoltar la maleïda frase de «ja t’ho vaig dir» amb un nus a la gola, la ràbia associada a la impotència, perquè les coses no passen com tu vols, sinó com es donen i aquesta sensació de loser és la que no volem tenir; per això ens conformem anestesiats per aquells que ens aconsellen que siguem realistes, que busquem el possible, allò realitzable, que ens evitarem uns quants mals de caps i molt patiment inútil. No obstant això, soc de les que pensa que com a mínim val la pena intentar-ho. Hi ha un diàleg a la pel·lícula Rocky VI entre pare i fill, on el primer li explica d’una forma molt clara les excuses que busquem per no haver d’afrontar la cruesa terrenal: «El món no és tot alegria i color, és un lloc terrible i per molt dur que siguis, és capaç de sotmetre’t permanentment si no s’ho impedeixes, ni tu, ni jo, ni ningú colpeja més fort que la vida, però no importa el fort que colpegis, sinó el fort que puguin colpejar-te i ho aguantes mentre avances; s’ha de suportar, sense deixar d’avançar, així és com es guanya. Si tu saps el que vals, ves i aconsegueix el que mereixes, però tindràs que suportar els cops i no pots estar dient que no estàs on volies arribar, per culpa d’ell, d’ella, ni de ningú, això ho fan els covards i tu no ho ets, tu ets capaç de tot». És un speach brutal, que sempre procuro recordar i que em dona força per resistir les bufetades en aquest ring de la vida. No tinc el costum de penedir-me del que faig; si no surt bé, miro d’aprendre, i si va bé, la satisfacció és tan gran que no es paga amb diners. 

Per tant, per molt que em diguin que desisteixi i que m’aferri al confort per no experimentar el dolor de les decepcions, els desenganys, els fracassos o les pèrdues, vull continuar mantenint un punt d’innocència i seguiré perseguint les meves il·lusions, perquè prefereixo sentir, que viure anestesiada; perquè prefereixo que la vida em dolgui. I tu?