Fiscalitat, centralisme, Andorra
Ara que tothom pensa només en mantenir, com sigui, l’activitat económica, per compensar el drama de la pandèmia, un tema interessant és reflexionar sobre la fiscalitat. Tant l’actual, com, evidentment, la futura. Algun teòric de les finances públiques, certament molt pocs, perquè ara no toca, ja comença a fer-se les preguntes sobre el nivell actual del deute públic, possibles noves emissions de deute públic de caràcter perpetu (quan el venciment el decideix l’emissor, per retornar el principal durant la vida de l’emissió), emissions amb carácter finalista (com les de la Unió Europea, amb assignació específica a programes concrets, nacionals o transnacionals), o, simplement la proposta de cancelació de deute sobirà en poder d’institucions supranacionals, com l’FMI o el Banc Central Europeu. Deixant el propers dos o tres anys fora la patata calenta que suposa el dossier fiscal, que desprès serà, sense dubte, la gran asignatura pendent. Sobre tot si, a mig termini, com no pot ser d’una altra manera, pugen els tipus d’interés.
Normalment les figures impositives amb més capacitat recaptatòria, com la fiscalitat del consum (TVA), a la renda o patrimoni, són gestionades per les administracions centralas de cada país i resten, en determinats casos de països descentralitzats, les figures impositives menors, en termes recaptatoris, a gestionar per les administracions perifèriques.
També aquestes poden tenir capacitat normativa per afegir recàrrecs propis a les figures impositives de caràcter nacional. Però el flux monetari que suposa la fiscalitat implica que la recaptació més voluminosa la fa i negocia l’administració central, i només després però sempre amb un decalatge, ve la distribució als altres ens regionals, departamentals, municipals, etc. I sempre pot haver, i de fet ni ha raons tècniques o poítiques, per enviar, o menys quantitat o més tard. I mentrestant, les altres administracions han d’assumir les despeses diariàment. Aplicant aquest esquema a la realitat andorrana, les úniques administracions, apart de l’estat, són els comuns, perquè una gran part de les activitats que en altres països desenvolupen i/o financem administracions locals, aquí són assumides per l’estat directament, com l’ensenyament i la salut.
Doncs aquí l’estat és, al mateix temps, recaptador fiscal i prestador dels serveis que impliquen més despesa. L’Executiu pot, fàcilment saber, de manera molt fiable, el volum necessari per, si cal, equilibrar ingressos i despeses, perquè té tota la informació.
Lligar i conèixer, a priori, el volum de transferències de l’estat als comuns, ha de permetre a aquests poder planificar els altres serveis a donar i el cost i financiació dels mateixos. L’altre gran tema per començar a pensar, com ja funciona arreu, és la mancomunitat de serveis entre ens local, en aquest cas, entre comuns. Sobre tot en parròquies petites, buscant economies d’escala, via gestió compartida, deixant al costat els personalismes. Serà, sense dubte, una via futura a explorar. Serveis del tipus deixalleries, activitats de lleure o culturals, guarderies, neteja de carrer, etc.