El món de les formes
Vivim en el món de les formes, és a dir en primer lloc en una realitat material, física i biològica, i en segon lloc en el món de les idees. Aquestes al seu torn modelen i expliquen, o fins i tot justifiquen de forma ideològica, la realitat primera. Aquesta darrera, la que ens conforma, és la pròpia natura. Les civilitzacions han nascut i s’han desenvolupat gràcies al frec a frec constant entre natura i cultura. A mida que els avenços tecnològics han agafat més embranzida, i que la ciència ha reemplaçat en molts casos la religió, els límits s’han anat eixamplant, generant així més friccions. Per aquesta raó resulta tan interessant la polèmica sorgida arran de l’aprovació de la llei trans en el país veí del sud. Una llei, encara en fase d’esborrany, que ha acabat dinamitant la fràgil cohesió del moviment feminista, i que només per aquesta raó ja es mereixeria un profund anàlisi que resulta impossible de dur a terme en unes poques línies. Aquestes noves disposicions, encara en esborrany, pretenen que a través de canvis en la regulació, una minoria, deixada de banda pel sistema normatiu, pugui veure’s a la fi alliberada de bona part dels patiments i penalitzacions soferts en molts àmbits de la seva quotidianitat. En aquest sentit l’esforç resulta lloable. Tanmateix aquesta llei, que ja s’aplica amb algunes variacions en una quinzena de països d’arreu del món, no només afecta al col·lectiu transexual, sinó que comporta un seguit d’implicacions per a la resta de la societat que convindria analitzar i debatre. Aquestes implicacions d’ordre ètic i filosòfic en la seva major part fan sorgir molts interrogants. Ens podem demanar si les formes tenen importància, si es podrà seguir vinculant el concepte amb la forma o bé si anem cap a un futur desproveït de càrrega simbòlica. Pel que fa a les persones que es declaren neutres, o sigui fora del sistema binari de gènere, també ens demanem si és que aspiren a una infinitud com a dret o bé si és que no troben la manera d’assumir els seus límits com a forma. Per altra banda, la indefinició sexual pròpia de la infantesa i adolescència no seria més aviat una situació transitòria, vinculada al procés de creixement més que no pas una identitat a la qual aferrar-se ad eternum? Aquestes preguntes, complexes, mostren les dificultats per a regular una realitat des del sentiment subjectiu, i sovint fluctuant, de cada individu. La veterana líder feminista Lídia Falcón va exemplificar aquest subjectivisme, de manera això sí un pèl abrupta, amb la imatge d’un home barbut inscrivint-se en el registre com a dona sense altre requisit que aquell de sentir-se’n. És cert que el gènere és un constructe, tal com va afirmar la brillant Simone de Beauvoir, però no només el gènere és un constructe, sinó que tots els elements culturals que conformen una societat ho són. Que els encimbellem o els menystenim, que els donem validesa o els censurem, seria tota una altra qüestió. La cultura no deixa de ser un constructe adaptatiu. Alguns a més han suggerit no sense un repunt de sornegueria que la lluita feminista potser ha errat la seva estratègia, i enlloc d’haver apostat per un reconeixement i una visibilitat del sexe femení i de la dignificació del seu paper hauria d’haver-se centrat en esborrar la categoria entre home i dona. Els defensors de la llei enalteixen el seu caire progressista, però en la idea de progrés sempre hi dormita l’ombra ambivalent del mite de Prometeu, el jove tità que va robar el foc dels déus per donar-lo als homes, i que a causa de la seva gesta va ser durament castigat per Zeus: heroi per uns, portador de calamitats per d’altres. El debat, apassionant, resta obert.