Respectuosos sense respecte
Hi ha instal·lada, normalitzada, una mena d’educació o de respecte que és tot el contrari, encobreix la pitjor manca de respecte. Una falsa educació que és la més estesa, i amb diferència. És aquella educació formal, d’altra banda necessària, però no pas per encobrir l’egoisme i perversitat, com acostuma a ser el cas. Ho veig per exemple en molts pares i les seves criatures. Nen, què es diu?, diuen els pares quan el fill no dóna les gràcies. Però jo no observo el fill, observo els pares. Sovint, posem el pare, dóna les gràcies a tothom, diu bon dia a tothom.
Ho fa perquè a ell també li han ensenyat, però sobretot perquè això li surt gratuït i a sobre sent que li dóna barra lliure per mostrar-se irrespectuós amb aquelles qüestions i persones que li demanen un mínim de sacrifici. El seu respecte basat en les formes li permet ser lliurement irrespectuós.
Així, el pare diu bon dia a aquell a qui per exemple li va assegurar fa un any que aniria a casa seva a arreglar-li la rentadora, i l’altre encara l’espera. O pitjor encara; a aquell mateix a qui va dir que aniria a casa seva a arreglar-li la rentadora dissabte a les deu del matí, i l’altre encara l’espera. L’altre que naturalment tenia coses a fer, però que aquell dissabte al matí no les ha fetes perquè s’ha estat a casa esperant que l’educat que sempre li diu bon dia vingui a arreglar-li la rentadora, tal com havien convingut. L’educat és prou educat per dir sempre bon dia, però es veu que no prou educat per respectar el temps de la gent, o sigui de tota persona que no sigui ell mateix. L’educat respectuós de les formes deixa de ser-ho quan li costa un sacrifici, de manera que és exquisidament educat i respectuós per dir sens falta bon dia, però repugnantment mal educat quan ser respectuós li suposa esforç.
Aquest és el pa de cada dia amb la majoria. La seva educació depèn en definitiva del grau de sacrifici que els costi ser educats. No consideren, doncs, el respecte com un valor en si mateix, sinó com una coartada per practicar just el contrari del que l’autenticitat del terme respecte significa. Perquè tot en la conducta humana és susceptible de ser pervertit. Començant pel bé. El millor dels bens s’utilitza per exercir amb impunitat el pitjor dels mals. De fet, res més efectiu que donar-se permís per fer el mal que fent-ho en nom del bé. Dient bon dia o gràcies molts ja creuen complir amb la seva quota de respecte als altres.
Tot ho basen interessadament en les formes. Després, quan el senyor de la rentadora demana explicacions per l’incompliment, l’incomplidor se sent ofès per les formes amb què l’altre, amb raó emprenyat, expressa el seu enuig. Un altre cop les formes. L’irrespectuós aprofita les males formes fonamentades de l’emprenyat per justificar i exculpar la pròpia falta de respecte. Res més efectiu, senzill, i per tant recurs freqüent, que retreure a la víctima manca de formes. Per a l’amant de dir bon dia i donar les gràcies, les bones formes, el respecte formal, és el pretext perfecte per menysprear i faltar al respecte els altres. L’avantatge per a l’irrespectuós és que el respecte no formal, real, de fets, no és tangible com ho és el respecte expressat en les formes.
No se’ns educa, se’ns ensinistra. Com als gossos. Cap diferència essencial. Hem de dir bon dia però sense saber per què. Tant se val, per inculcació sentim culpa si no diem bon dia. I molts ni això senten. Hem de dir bon dia perquè és de bona educació, però sense saber en què consisteix. A casa i a l’escola ens han ensenyat la cantarella del bon dia, cosa que no estaria gens malament si no fos que aquesta bona educació a la pràctica massa sovint és interessada, es limita a unes formes que en el fons serveixen per inculcar a l’infant obediència, que és precisament una de les variants de la manca de bona educació, i que tota la vida se’ns ha fet passar pel contrari. Una persona obedient és una persona sense esperit crític, és a dir, mal educada, per més que digui sempre bon dia i bona tarda al proïsme.
No hi ha ni a casa ni a l’escola una explicació afegida clau sobre la importància, efectivament, de les formes, per a la convivència. No s’explica que les formes són imprescindibles, però sempre acompanyades de fets que demostren l’autèntic respecte. I cal explicar quins són aquests fets, com seria complir amb la paraula donada o excusar-se sincerament davant l’altre en cas d’incompliment obligat. Pensar en l’altre, posar-se a la seva pell, en definitiva.
Cal ensenyar a la gent que no es tracta de dir bon dia per no sentir culpa si no ho dius, pel mer fet que t’han ensenyat a dir-ho i no fer-ho és de mala educació. Cal ensenyar que es diu bon dia per consciència de la presència de l’altra persona com a mostra de respecte. Cal explicar que has de dir bon dia perquè, com que tens consciència que l’altre existeix, hauràs de complir amb ell si hi convens per arreglar-li la rentadora.
Això, però, no interessa, perquè és més esforçat d’explicar, i perquè a pares i ensenyants, amb les honroses excepcions que calgui, ni els passa pel cap fer-ho, perquè per començar ells mateixos han estat ensinistrats en la hipocresia de les formes, i perquè tenir la sensibilitat d’explicar als alumnes què és realment l‘educació suposaria haver-se d’educar abans ells mateixos, i entendre ells en primer lloc què significa l’educació, el respecte i l’amabilitat. I sobre l’amabilitat en parlaré en el següent article.