Ban, bandejar, bander
Hi ha paraules que tenim tan interioritzades en el nostre dia a dia que no ens plantegem el camí que han seguit fins a arribar a l’actualitat. De tant en tant va bé fer un petit exercici de reflexió, per recuperar la traça històrica d’alguns d’aquests mots que fem servir en nombroses ocasions. Fins i tot més d’una desena de vegades en un sol dia, o més d’un centenar, com és el cas de la paraula que més hem utilitzat els darrers mesos a la Comissió legislativa de Política Territorial, Urbanisme i Medi Ambient.
Banders. Cos de Banders. Quantes vegades ho vam escoltar a la darrera sessió del Consell General? Moltíssimes. És una paraula que els andorrans tenim assimilada des de fa anys... Des de fa segles! Seguir el seu recorregut històric per poder treballar amb més coneixement de causa la modificació de la Llei de Banders del 2008 (i que vam aprovar aquest dijous), ens fa remuntar fins al segle XV. Va ser llavors quan va néixer a Andorra aquesta figura.
Els banders (gràcies, Domènec Bascompte per ajudar-me a recopilar tota aquesta informació), eren els caps de casa facultats pel Consell de Comú (llavors els Consells de Parròquia) per vetllar pel compliment de les ordinacions relatives al territori rural de la parròquia. S’encarregaven de controlar els abusos i mals usos que es poguessin cometre als camps, boscos i pastures. Per exemple, eren els responsables de ‘bandejar’ el bestiar que havia sortit dels límits dels cortons llogats pels ramaders, o dels emprius de la parròquia. A més, també tenien competències en el control de possibles incendis als boscos i vetllaven pel compliment de les normatives en matèria de caça i pesca.
Es pot deduir, tenint en compte tota la responsabilitat que se’ls atribuïa, que els banders eren els càrrecs més importants que nomenaven els comuns.
Els banders es regien per uns reglaments anomenats ‘instructes’, l’últim dels quals es va publicar el 1918 i es va mantenir vigent fins a l’entrada en vigor de la Constitució. Quan el bander detectava un mal ús o abús, castigava amb un ‘ban’, la pena pecuniària que s’aplicava a l’infractor. De fet, hi havia establerta una fórmula terminològica per procedir a aquesta sanció: ‘T’intimo lo ban’. L’import recaptat es repartia a mitges entre el Comú i el bander. Eren, per tot plegat, un dels pilars fonamentals de l’economia comunal.
Evidentment és fàcil assimilar que és d’aquí que en deriva el nom ‘bander’. I és per aquest motiu que a Andorra tenim una paraula específica per denominar el cos encarregat de preservar el nostre patrimoni natural i biodiversitat. No en diem agent rural (com a Catalunya), o garde champêtre (França).
Han passat els anys, i de la figura del bander del segle XV a l’actual hi ha una evolució marcada per reglaments (el del 1988 el va crear de manera oficial) i lleis (la seva pròpia del 2008, però també les que regulen matèries de caça, pesca i vedats). Però l’esperit i missió segueix sent la mateixa: vetllar per la preservació de la nostra fauna i flora, pel compliment de l’article 31 de la Constitució, que estableix que és funció de l’Estat vetllar per la utilització racional del sòl i de tots els recursos naturals, amb la finalitat de garantir una qualitat de vida digna i de mantenir l’equilibri ecològic per a les generacions futures.
I així ha estat. Durant aquestes més de tres dècades, des de l’entrada en vigor de la seva llei, el Cos de Banders ha exercit amb treball rigorós i dedicació la vigilància, el control, la gestió i, sobretot, la sensibilització ciutadana per preservar l’equilibri mediambiental.
Per tant, es mereixien que els escoltéssim, i que plasméssim en una nova llei les seves demandes, així com que l’adaptéssim a la seva situació actual i a com han vist incrementades les seves funcions. El resultat és una llei que regula millor el funcionament del cos, l’equipara a la resta de cossos especials del país, dona més eines per garantir la seva seguretat en l’exercici de certs serveis, facilita la gestió de les sancions i els dona plenes competències en el control dels gossos de races potencialment perilloses.
En definitiva, amb la nova llei donem valor a l’actual Cos de Banders. I també donem valor a aquells primers caps de casa que, segur que amb menys mitjans i en condicions més dures, van contribuir a preservar les nostres muntanyes, fauna i flora. Per a ells també va aquesta nova Llei de Banders.