El retorn del rei
Si deixem de banda tots els mals que ha provocat la pandèmia ningú em negarà (espero) que la situació també ens ha servit a tots per aprendre alguna cosa. La primera vegada que vaig ocupar aquesta tribuna va ser, de fet, per parlar-vos de tres llibres que havia llegit durant el confinament més estricte i que m’havien ajudat a entendre què estava succeint al meu voltant i, sobretot, què m’estava passant a mi: d’on provenia aquella melangia, aquella angoixa, aquella nostàlgia per la naturalesa i l’aire pur de les muntanyes. Des d’aleshores he llegit més llibres que m’han explicat epidèmies històriques o ficcionades, des d’Èdip Rei, de Sòfocles, a La peste, de Camus, passant pel Decameró, de Boccaccio o Peste & Cólera de Deville. Ja em sento còmode en aquesta tribuna; hi tinc el meu vas d’aigua, un jersei per si fa fred i fins i tot un raspall de dents per si la inspiració arriba de nit.
Fora de les pàgines dels llibres que han anat passant per les meves mans no ha estat poc l’aprenentatge. Fa dues setmanes es publicava el primer llibre de la meva editorial: La guardia, de Nikos Kavadías. Cada vegada que explico el projecte a algú la cara del meu interlocutor es mou entre la sorpresa i la incredulitat. «Començar una editorial en temps de pandèmia global? Estàs tocat de l’ala?» El primer sorprès de tot el que ha passat he estat jo mateix. Quan l’arribada del virus va interrompre-ho tot, els oracles i profetes van córrer per enèsima vegada a cantar la glòria de les tecnologies i l’ineludible mort del llibre. No amago que aquesta vegada jo me’ls vaig creure una mica. Els lectors empedreïts tenim un sentit protector envers el llibre, com si fos quelcom dèbil i vulnerable, com si es pogués tombar al mínim cop d’un vent hostil, com si el llibre no hagués sobreviscut tants canvis de paradigma (o no hagués estat el canal imprescindible perquè s’efectuessin).
La sorpresa va venir quan, després de la primera setmana de confinament, la gent es va posar a llegir. (Oh!) Un cop acabada en marató aquella sèrie de Netflix molta gent que no solia llegir es va acostar tímidament a aquell llibre que fa anys que esperava pacientment a l’estanteria. (Un moment, com pot està passant això?) Ens quedàvem sense paraules quan sentíem com algú deia «Abaixa el volum, que vull llegir. (On són ara tots aquells profetes i oracles cridaners?) Segurament llegint també! (Però qui podria haver previst que una persona amb tot un univers de pel·lícules, sèries, aplicacions, videojocs i xarxes socials al seu abast tornés a una cosa tan primitiva, anacrònica i avorrida com la lectura?) A mi no em mireu, no tinc la resposta d’aquest enigma, però vaig ser testimoni de com aquell infant tan bell com delicat creixia i adquiria la majestuositat d’un rei diví que es disposa a ocupar el seu tron amb la naturalitat i la satisfacció de qui sap que pot atorgar el que s’espera d’ell.
Davant l’estupefacció d’escriptors, llibreters, bibliotecaris i editors, el llibre es va alçar increïblement fort i ens va recordar que el que repetíem com l’eslògan d’una avorrida campanya de foment de la lectura (llegir és important perquè és molt important i has de llegir perquè si no llegeixes vindrà l’home del sac i com és que encara no llegeixes què fas que no llegeixes llegeix d’una vegada fes el favor de lleg...) no era mera retòrica, no era un poema fruit d’un estat de negació que, en comptes de retratar la realitat tal com és, busqués obviar-la per pintar una mentida de colors més bonics. «Era veritat! Era veritat!», dèiem en veu baixa, no fos que les nostres exclamacions interrompessin les mans àvides que buidaven estanteries i passaven pàgines, les mirades que lliscaven per les paraules impreses redescobrint (o fins i tot descobrint per primera vegada) el plaer de la lectura. Parlem fluixet, no sigui que es desfaci l’encanteri, no sigui que recordin aquell eslògan gris que els farà fugir de l’abraçada càlida del llibre, d’aquest rei mil·lenari que ens ha recordat la seva importància fins i tot a nosaltres, els seus lleials servidors, els que vam estar al seu costat travessant el desert de soroll, seguint l’estrella d’una convicció.
La literatura sempre ha estat essencial, però ho és especialment en temps de crisi, quan la gent es mira el mirall, o guaita per la finestra, o observa el cel estrellat, i es fa preguntes. Tant se val quines preguntes mentre ens incomodin i ens remoguin, mentre indaguin en altres realitats, mentre s’acostin a l’abisme insondable de tot allò que no entenem, o dilueixin la boira dels nostres prejudicis, o desfaci les tenebres de la nostra ignorància. La literatura és tota horitzons, tota camins, i, durant aquells dies que estàvem tancats a casa, ens va permetre viatjar, entendre, aprendre i créixer.
I ara deixa’m que et pregunti: hi ha millor moment que aquest per començar una editorial?.