Què pot fer un creditor per recuperar el seu crèdit?
Una conseqüència que està provocant la pandèmia de la Covid-19 als països meridionals d’Europa és un notable increment dels impagaments dels crèdits comercials. A moltes empreses se’ls acumulen les factures impagades i això els està provocant seriosos problemes de tresoreria i inclús els pot portar a la suspensió de pagaments. La reclamació del deute impagat que pot fer el creditor té un marc legal i de gestió que és important conèixer. A les obligacions dineràries, el creditor té dret a exigir de l’altra la prestació dinerària, i aquest es coneix com a dret de crèdit. No obstant, si el morós nega l’existència del dèbit, el creditor haurà de demostrar amb documents el seu dret de crèdit. La idea central és que l’èxit de les reclamacions que promogui un creditor perjudicat per la morositat del seu client, dependrà fonamentalment de la forma en la qual es trobi documentat el crèdit impagat, és a dir, cóm es troben els documents mercantils següents: contractes, comandes, albarans, factures, instruments canviaris, etc.
Respecte a quant de temps es manté l’obligació de pagament i les qüestions legals relacionades amb el pagament d’un deute, són d’aplicació els articles del Dret comú de cada Estat. Com a norma general, les lleis estableixen que les obligacions s’extingeixen pel pagament o compliment i que no s’entendrà pagat un deute si no quan completament s’hagués lliurat la cosa o feta la prestació en què l’obligació consistia. Conseqüentment, l’obligació de pagament generada en el marc d’una relació mercantil es mantindrà indefinidament si el creditor interromp amb regularitat la prescripció extintiva del deute.
El creditor està facultat por el Dret per reclamar judicial o extrajudicialment un deute dinerari, quan es compleixin els següents requisits: primer, que sigui legítim, hagi estat originada per una operació comercial o negoci; segon, que sigui pecuniària, que té per objecte el lliurament d’una quantitat de diners; tercer, que sigui lícit, no provingui d’activitats delictives o il·lícites com el tràfic de drogues o la prostitució; quart, que sigui cert; cinquè, que sigui determinada, per a que hi hagi un deute de diners ha de determinar-se la seva quantitat; sisè, que sigui líquid; la liquiditat és un concepte que només opera en les obligacions de diners i fa referència a la determinació concreta de la quantitat que s’ha de lliurar; setè, que sigui exigible, un deute és exigible quan no hi ha impediment legal que impedeixi la seva reclamació; octavo, que estigui vençut; para que un deute estigui vençut ha d’haver arribat el dia del seu termini o haver-se complert la condició que determina el seu venciment; i novè, que resulti impagat al venciment.
Contràriament a la creença popular, la mort del creditor no allibera al deutor. Des del mateix moment de la mort i un cop acceptada l’herència, tots els actius de la persona morta es transmeten al seu hereu o als seus hereus. També són adquirits automàticament i des d’aquest moment tots els drets de crèdit del causant sense cap condicionament a notificació alguna als corresponents deutors. Traspassat un creditor, el seu deutor no pot evitar que el deute canviï de titular i que ara el seu nou creditor legítim sigui l’hereu del finat.
Recollint el més important, el Dret considera que s’ha produït un impagament d’una obligació dinerària quan arribada la data de venciment d’un deute i resultant exigible la quantitat vençuda, el deutor no efectua el pagament. El Dret considera que la conseqüència més important del venciment d’una obligació de pagament és la seva exigibilitat. La Llei estableix que un deute és vençut i exigible quan resulta pura i simplement lliure de condicions, termes o circumstàncies que impedeixin la seva reclamació. Un deute és líquid quan es determina de manera precisa en una quantitat concreta de diners.
L’impagament d’un deute té conseqüències jurídiques per al deutor. En cas d’incompliment contractual, el creditor té tot el dret a exigir el compliment de l’obligació o exigir la resolució de l’obligació. En ambdós casos el creditor té dret al rescabalament de danys y perjudicis i a l’abonament d’interessos de demora. Aquest precepte està recollit en la majoria dels ordenaments jurídics dels països europeus. En general, la facultat de resoldre les obligacions s’entén implícita en les recíproques, en el cas que un dels obligats no complís el que li incumbeix. El perjudicat podrà escollir entre exigir el compliment o la resolució de l’obligació, amb el rescabalament de danys i abonament d’interessos en ambdós casos. També podrà demanar la resolució, inclús després d’haver optat pel compliment, quan aquest resultés impossible. El Tribunal decretarà la resolució que es reclami, a no haver causes justificades que l’autoritzin per assenyalar termini.
Uns institut jurídic en la majoria d’ordenaments jurídics europeus és el de la mora del deutor. Aquest precepte legal dicta que queden subjectes a la indemnització dels danys i perjudicis causats els que en el compliment de les seves obligacions incorreguessin en morositat. Conseqüentment, els deutors que incompleixin la seva obligació de pagament estaran obligats a indemnitzar al creditor dels danys i perjudicis provocats. Una altra norma comuna en Dret estableix que, si l’obligació consistís en el pagament d’una quantitat de diners, i el deutor incorregués en mora, la indemnització de danys i perjudicis, no existint pacte en contrari, consistirà en el pagament dels interessos convinguts, i a manca de conveni, en l’interès legal.
Val la pena senyalar que la Directiva 2000/35/CE del Parlament Europe y del Consell, de 29 de juny de 2000 y la Directiva 2011/7/UE de 16 de febrer de 2011 per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials en el mercando interior comunitari determinen que el deutor que sigui empresa, emprenedor, autònom, comerciant o Administració Pública, que no pagui el dia del venciment contractual o legal, de forma automàtica incorre en mora i haurà de pagar l’interès establert en el contracte o en el seu defecte l’interès fixat per la llei. Les citades Directives europees estableixen que no fa falta contracte previ, avís o intimidació per part del deutor per a la meritació de l’interès legal de l’interès de demora.
A més, quan el deutor incorri en mora, la Directiva 2011/7/UE de 16 de febrer disposa que el creditor tindrà dret a cobrar del deutor una indemnització per les despeses de gestió de cobrament. Aquesta indemnització és una quantitat fixa de 40 euros per cada factura impagada, que s’afegirà en tot cas, i sense necessitat de reclamació expressa, al deute principal que apareix en cada factura. A més, la Directiva 2011/7/UE estableix que el creditor tindrà dret a reclamar al deutor morós una indemnització per totes les despeses de recobrament degudament acreditades, que hagi sofert a causa de la mora d’aquest i que superin la quantitat de 40 euros.
Com a mesura addicional de protegir el seu crèdit o donar per finalitzat un contracte en previsió d’un incompliment, el creditor pot establir una clàusula de condició resolutòria que es pot pactar en el propi contracte de compravenda i segons el qual les parts acorden que aquesta resolució tindrà lloc quan ocorri un impagament de les factures vençudes. Aquesta condició resolutòria faculta al creditor en cas d’incompliment del deutor a realitzar automàticament la resolució del contracte, de forma que aquest queda totalment extingit i comporta la devolució al creditor de la cosa objecte del contracte i el pagament d’una indemnització de danys i perjudicis.
Igualment, el Dret faculta al creditor a influir en la voluntat del deutor, recordant-li la seva obligació i advertint-lo de les conseqüències de l’incompliment, però no pot excedir aquestes facultats, atès que el compliment de l’obligació depèn de l’exclusiva voluntat del deutor. Li està permès al creditor, per recuperar els seus diners, exercir dos tipus d’accions encaminades a aconseguir la satisfacció del seu interès. D’una banda, existeix una acció principal que l’autoritza a exigir del deutor el compliment específic del que s’ha acordat, fet que dona lloc a l’acció de compliment forçós de la prestació. D’una altra, està una acció subsidiària a l’anterior, para quan no sigui possible el compliment específic, per la qual el creditor consent en substituir la prestació pactada per una altra equivalent al seu valor en diners, possibilitat que s’aconsegueix amb l’acció d’indemnització de danys i perjudicis.
El creditor pot enviar cartes de reclamació de pagament al deutor i també e-mails, missatges de text a través del mòbil o SMS. Així mateix, pot fer-li una reclamació fefaent, que consisteix en una comunicació formal que s’envia al deutor en la qual se’l requereix que pagui en un termini determinat; la reclamació només es considera fefaent si el creditor pot demostrar que ha fet la intimidació, que la comunicació ha arribat a mans del morós, la data en què s’ha fet aquesta notificació i el text de la mateixa. A Espanya per a aquesta mena de reclamacions fefaents s’utilitza el burofax, un servei de l’enviament de documents a través de la Societat Estat Correus i Telègrafs d’Espanya. L’any passat el burofax es va fer famós a tot el món gràcies a Leo Messi (tot i que no em consta que el famós jugador del Barça cobrés quantitat alguna per la publicitat realitzada). En d’altres països europeus es pot enviar una carta certificada amb acuso de rebut. S’ha de tenir en compte que el creditor ha d’aportar la càrrega de la prova davant els tribunals que ha efectuat una intimidació de pagament al deutor per evitar que el demandat al·legui davant el jutge que el demandant ha actuat de forma precipitada i temerària al no reclamar-li prèviament el deute per la via extrajudicial. Val la pena dir que és imperatiu realitzar una reclamació fefaent al morós abans d’emprendre accions legals, per evitar el l’aplanament processal del demandat, ja que si el morós opta per aquesta estratègia, no procedirà la imposició de costes a excepció que el tribunal, raonant degudament, apreciï mala fe en el demandat. El tribunal entendrà que existeix mala fe si abans de presentada la demanda s’hagués formulat requeriment fefaent i justificat de pagament al demandat, o si s’hagués adreçat contra el deutor una demanda de conciliació.