La inflació: per què no arriba?
Des de la crisi del 2008 s’ha injectat una quantitat ingent de liquidesa mitjançant plans d’ajuda dels bancs centrals i de compra massiva de bons, al principi només d’emissions públiques, però després d’emissions de grans empreses privades. La finalitat era inundar de massa monetària els mercats, facilitant, junt amb un nivell de quasi zero dels tipus d’interès dels bancs centrals, un flux monetari dins de l’economia, sobre tot, teòricament, la productiva.
Els experts anunciaven que aquestes mesures provocarien un augment de la inflació, al disposar, tothom, de més capacitat de despesa i d’inversió. Han passat més de deu anys i el perill d’inflació no es veu enlloc, molt al contrari. No val agafar com a indicador la inflació de l’any 2020, ja amb nivell negatiu. L’any 2020 la demanda de consum i d’inversió ha caigut, de forma dramàtica, però per les causes de tots conegudes. Dins dels objectius habituals dels bancs centrals, està el de seguir i controlar el nivell tendencial de la inflació. Per al Banc Central Europeu el nivell objectiu és del 2% anual a llarg termini. Els experts han començat acceptar diferents hipòtesis sobre la raó o raons, d’aquesta falta d’inflació en períodes relativament llargs, i malgrat polítiques d’incentivació massiva de la demanda i la inversió.
Una primera hipòtesi seria relativa al mercat de treball i explica que, en una situació d’escassa oferta de treball, els treballadors no tindrien capacitat de fixar, per ells mateixos, el nivell salarial i, en conseqüència, haurien d’acceptar i agafar qualsevol nivell de remuneració, fins i tot inferior a situacions anteriors.
Una segona hipòtesi seria que el flux de massa monetària que han provocat els bancs centrals, via compra d’actius i oferint capital a tipus quasi negatius, no ha arribat a les empreses privades, sobre tot a les petites (segurament les més neccessitades), però també per un criteri de prudència d’aquestes empreses per no tenir necessitat de més finançament, per no voler provocar més producció i/o inversió. Ja estarien bé amb el seu nivell actual de fabricació i esperarien temps millors.
La tercera hipòtesi estaria lligada a l’anterior: la indústria, bàsicament, però també altres sectors econòmics, estarien treballant a un nivell baix de les seves capacitats instal·lades. Tindrien, doncs, recorregut, fins que la demanda dels seus productes es torni a activar, per anar als mercats financers a buscar noves vies de finançament de la nova expansió.
Una quarta hipòtesi seria que les empreses estan optimitzant de manera radical els seus mecanismes o processos productius, buscant, a dins d’ells, millores importants en la productivitat del capital com de la mà d’obra, mitjançant tècniques, per exemple, d’intel·ligència artificial o d’algoritmes, per simplificar processos.
El nou motor elèctric dels vehicles, per exemple, serveix tant per millorar el canvi climàtic, com per simplificar i abaratir la fabricació del vehicle. Molt més barat, amb molta menys utilització de ma d’obra i més ràpid de fabricar. Doncs, millor per vendre.