L’empremta que deixem
Aquell bon home, ja a punt de jubilar-se, em feia saber la seva preocupació sobre la intranscendència de la seva vida. Havia exercit de químic en un parell d’empreses. Havia fet sempre la feina que li agradava, però tanmateix sempre s’havia fet la mateixa pregunta que l’angoixava. Trobava que la seva feina tenia sentit quan la feia i quan en veia els resultats, certament, però no trobava transcendència a tot allò un cop fos mort. No veia què deixaria ell de perdurable.
No trobava en definitiva quin era el sentit de la seva vida. Estava molt preocupat per deixar empremta, fins al punt que aquesta preocupació el paralitzava en el camí de la joia, en definitiva de la seva serenor vital. Vaig trobar que la seva preocupació era pertinent, de fet sempre he pensat que obligada en tota persona conscient. El problema era l’enfocament erroni del bon home, projectat des de l’ego, és a dir, d’ésser humà en tant que viu. Ell mateix em deia que havia fet la feina que li agradava, que trobava sentit a aquella feina, i tanmateix es projectava a si mateix un cop mort com si des de la mort pogués tenir sentit la preocupació sobre la pròpia transcendència. No s’adonava que l’únic que hi ha de transcendent en l’home i en tot l’univers és la vida, l’existència mateixa en tant que tal. No s’adonava que la transcendència que tant buscava es trobava, entre altres coses, en la seva feina de químic que tan intranscendent considerava. Allò que no existeix no pot tenir cap transcendència.
Quan la vida s’acaba, la transcendència deixa de tenir sentit com a concepte i com a preocupació existencial. En el no-res no hi ha sentit, voluntat o desig, i per tant tampoc el patiment per la transcendència, només possible en tant que vius.
La transcendència està en la vida mateixa, i prova d’això són les estrelles, que no deixen de brillar pel fet que ningú les vegi. Estan vives i brillen. No brillen per transcendir, la seva transcendència és la seva brillantor mentre dura. No brillen des de l’ego. Ara mateix jo estic escrivint oblidant-me de mi mateix, en definitiva del meu ego, de la meva transcendència, a qui a ningú pot interessar.
Si aconsegueixo dir alguna cosa de profit, és a dir, transcendent en tant que viva, lluminosa com una estrella, serà gràcies precisament a l’oblit de mi mateix. A ningú l’importa el meu ego, de la mateixa manera que a ningú l’importa l’ego de Shakespeare. Importa la seva obra, però no pas per perdurable, perquè res no és perdurable partint de la base que un dia també el sol s’apagarà. Importa l’obra de Shakespeare en tant que ella mateixa i el que il·lumina. Shakespeare és mort fa cinc segles, i escriure li va servir exactament igual que exercir de químic al meu bon home de la conversa. Shakespeare va fer un servei en tant que ésser viu que aprofitava la vida per brillar, exactament igual que el bon químic, fuster o pagès. L’obra de Shakespeare sobreviu però morirà un dia igualment, igual que mor l’obra d’un químic. El fet que l’obra de Shakespeare sigui, efectivament, més perdurable que la del químic anònim, no justifica que la vida del dramaturg anglès sigui més transcendent que la del químic, atès que és només qüestió de temps que ambdues desapareguin, igual que veiem desaparèixer l’estela del mar horitzó enllà a la popa d’un vaixell, o un estel fugaç, i no per això deixem d’esperar veure’l. Ens atreu precisament la seva brillantor fugaç, aquest és el sentit de l’estel, allò que el fa digne de ser observat i, doncs, transcendent.
L’univers es basa en l’energia, no pas en l’ego, l’únic que resulta intranscendent. Cal ressaltar que l’ego no només és necessari, sinó que inevitable. Sense ego no hi hauria acció. El problema és centrar-se en l’ego com a finalitat, i no com el mitjà que és. És per aquesta confusió de base que es malbaraten tantes vides humanes. Cal viure una vida plena, d’entrega, gràcies al sentit que ens dóna justament la nostra fugacitat. Com un film, o un llibre que considerem rodó, amb sentit, justament perquè té un principi i un final precís. Si el film o el llibre fossin eterns els trobaríem absurds, intranscendents. En el moviment, en l’efímer, en la fugacitat hi ha justament la transcendència, el sentit.
En la vida. La dificultat és justament convertir la pròpia vida en una obra d’art. I això, amic lector, és el que ben pocs aconsegueixen, entre altres coses perquè la preocupació per la nostra futura intranscendència ens desanima, ens paralitza l’acció en vida, que trobem absurda perquè sabem que un dia morirem, mentre no entenem que és l’únic temps que precisament se’ns dóna per transcendir, és a dir per fer de la nostra existència un temps ple de sentit.
El sentit, la transcendència, no tenen res a veure amb l’eternitat temporal. El sentit, la transcendència s’aconsegueixen en vida, en les nostres accions diàries, petites o grans, professionals o quotidianes, prosaiques, siguin del tipus que siguin on aboquem autenticitat, amor. L’amor com a concepte clau. Mentre l’home se centra en el seu ego per transcendir li serà impossible fer-ho, perquè no emetrà amor, l’únic que ens permet ser transcendents. La voluntat de transcendència un cop morts no obeeix a la recerca del sentit de la nostra vida, sinó a la por de perdre l’ego amb la mort. Cap sentit. La transcendència és la vida, allò que fem amb ella. Sense saber estimar no hi ha transcendència. I malauradament és manifest que, entre els humans, ben pocs en saben.