Carmen Salas Periodista

Com la majoria dels meus conciutadans, porto molts mesos amb els moviments restringits, que en la pràctica vol dir que no puc anar lliurement on vull ni trobar-me amb qui vull quan vull. En conseqüència fa temps que no surto d’Andorra, i tot i que m’encanta el país i fer rutes per les seves muntanyes, fa unes setmanes que començo a estar una mica saturada mentalment de tants cims al meu voltant. La necessitat de veure un horitzó, metafòric i real, de gaudir d’una posta de sol, de no haver d’alçar el cap per veure el cel, de trobar alternatives, en definitiva, durant aquesta eterna crisi sanitària, estan fent que m’estigui ofegant, que comenci a sentir-me presa com els pobres ratolins de laboratori. Triï el camí que triï sempre acabo al mateix lloc i veient els mateixos paisatges. No cal ser científic per adonar-se que estic patint la síndrome de l’illa en la seva versió muntanyenca i a més per partida doble, ja que també es denomina així a les persones que durant un període viuen aïllats i sense poder establir contactes afectius amb altres persones. Sento que estic tancada en un capsa de cristall de la qual no puc sortir encara que la porta és oberta. Quina ansietat, quin desassossec, quina impotència. Vull sortir, vull anar a passejar a la platja, vull perdre’m pels camins de ronda, vull abraçar els meus pares, vull prendre’m una copa de vi vora el mar, sentir com les onades arriben i se’n van, arriben i se’n van mentre els meus ulls, mirin on mirin, no troben cap topall que els aturi.

La realitat, però, em torna al meu estudi, des d’on gràcies a l’ordinador i internet somio amb viatges que vull fer, ciutats que vull recórrer, trobades amb els amics a cases rurals i festes d’aniversari que s’han quedat sense poder celebrar. 

Vull fugir de aquesta pseudorutina que s’ha establert segons la qual no puc traspassar fronteres que fins fa un any no ho semblaven, vull canviar d’ambient que l’aire de la novetat i la improvisació ho regiri tot. Vull obrir una finestra al món i cridar que no s’oblidi de mi, que continuo estant viva amb les mateixes ganes o potser més de deixar que em sorprengui la vida. Vull deixar de ser un subjecte passiu i passar a l’acció.

I per sobre de tot, vull recuperar la meva veu. Recuperar la meva capacitat de prendre decisions. Deixar de formar part de la massa i que em tornin la meva individualitat, les particularitats dels meu pensament, dels meus sentiments, que em fan ser qui sóc o era, perquè aquesta síndrome m’ho està prenent tot de mica en mica. No m’entenguin malament. Estic contenta de formar part d’una col·lectivitat que lluita unida contra el mal que tenim en comú, que transcendeix la nostra societat, la nostra petita comunitat, però necessito albirar que la independència dels meus actes no s’ha esvaït, que algun dia tornarà. Necessito que algú m’ho confirmi.
I tinc por que això no passi. Que als quals la hi vaig cedir, s’oblidin de tornar-me-la quan tot això acabi. Perquè, ho confesso, tinc por. No me’ls acabo de creure, sobretot quan veig que ells segueixen pautes diferents, contradictòries, egoistes, èticament refutables i humanament decebedores. Vull l’illa i la muntanya sense síndromes. Vull la meva llibertat.