Francesc Guillaumet Periodista

Em penso que ja hi havia fet referència algun cop a les fronteres en època de pandèmia, del com s’han reforçat aquestes línies, a vegades imaginàries, a vegades marcades per un cartell i en el cas d’Andorra amb França i Catalunya i Espanya, per una duana. En el cas de les fronteres, però, moltes vegades passa com amb els territoris que s’han vist separats per un pantà, unes preses que han dificultat unes relacions que abans eren fluïdes entre uns pobles sovint ubicats a banda i banda d’algun riu. El territori de frontera, doncs, és sempre interessant d’explorar perquè és allí on les relacions entre banda i banda es fan més fluïdes i a vegades es confonen en un tot.

En el cas d’Andorra ja s’ha vist que el tancament o les restriccions a la frontera per culpa del coronavirus ha dificultat les relacions econòmiques i socials del Principat i Catalunya. Tant és així que el Govern va demanar que s’equiparés Andorra amb l’Alt Urgell pel que fa a efectes de mobilitat per fer més senzilla una relació que és constant. El fet no va servir perquè poguessin arribar turistes per Nadal, però almenys va treure una mica de pressió a una relació que és constant entre la Seu i Andorra des de fa segles.

Però els territoris de frontera són molts i s’han vist a tot arreu durant aquesta maleïda pandèmia. Fixeu-vos sinó el que passa amb Lleida i la Franja. Aquestes dues realitats territorials, separades només per una frontera imaginària, han esdevingut ara més complicades que mai. Fraga, Tamarit de Llitera o Saidí, per posar només tres exemples, són pobles catalanoparlants de l’Aragó que tenen una relació constant amb Lleida. La capital de les terres de Ponent és, de fet, el seu centre de referència tant pel que fa a la salut, com a l’economia, el comerç, els estudis i les relacions socials. Ara, però, i en diverses etapes de la pandèmia també, no és possible anar d’un poble a un altre si no és per causa major pel confinament que aplica Catalunya a tots els municipis del país. El mateix passa a la Cerdanya, una de les comarques geogràficament més marcades, com feia notar Pau Vila, però que a més està dividida entre la demarcació de Lleida i la de Girona i la part francesa que va passar al país veí en virtut del Tractat dels Pirineus. En aquest cas les fronteres són dins de la pròpia comarca, tot i que en condicions normals la relació és constant i fluïda des de Bellver de Cerdanya, Lles o Martinet cap a Puigcerdà, que n’és la capital natural, i des d’aquesta ciutat cap a la Guingueta d’Ix (Burgmadame en francès), Font Romeu o la Torre de Carol. 

Per raons epidemiològiques totes aquestes relacions i fluxos de persones han quedat ara congelats o reduïts a la mínima expressió. Ja veurem quan les coses podran tornar al punt de partida. És a dir, al moment d’abans de la pandèmia. Les previsions més optimistes parlen que en el cas de Catalunya es podria assolir la immunitat de grup entre l’estiu i la tardor. I això és així perquè les vacunes no arriben al ritme que ho haurien de fer i el procés es fa més feixuc i complex del que ja seria si la matèria prima arribés quan ha d’arribar. És d’esperar, doncs, que a tot estirar a finals d’any la situació ja pugui quedar mínimament estabilitzada. Però això ja és fer càbales que podrien quedar desmentides per una realitat que és canviant i que ens ha ensenyat que en el cas del Covid-19 no es poden fer plans a llarg termini.

Qui sap doncs quan podrem tornar a viatjar d’una punta a l’altra (o d’un poble al del costat) amb la naturalitat que ho fèiem fins que va arribar el coronavirus detectat per primer cop a la província xinesa de Wuhan. El cas és que quan arribi, perquè és evident que algun dia superarem aquesta situació, siguem capaços de mirar el món amb grandesa de mires després que aquest virus ens hagi situat a tots davant del mirall i ens hagi mostrat sense embuts les nostres vulnerabilitats, que són moltes. Per tant, tant de bo es pugui tornar a reactivar la relació entre les zones de frontera perquè aquest anar i venir, a més de respondre a les formes de fer i les maneres de vida a les que estem acostumats, sempre és enriquidor. Fixem-nos, sinó, en les societats que s’han forjat per al·luvió de persones procedents de diversos territoris i cultures. Només cal fer una mirada a les grans ciutats, i es podria parlar de Barcelona, Londres o Nova York per posar alguns exemples, per veure que és en aquesta amalgama de maneres de fer i de cultures diverses sobre les que s’acostumen a forjar les societats més dinàmiques. No cal renunciar a res. La pròpia cultura de cada país ha de servir de punt de partida i de terra d’acollida perquè la resultant de tot plegat sigui una cultura catalana, andorrana, francesa o espanyola molt més rica i amb capacitat de mirar al futur amb alçada de mires. Perquè després de la tempesta arribarà la calma i amb la calma la possibilitat de forjar un futur molt millor que la realitat que ens ha deixat la pandèmia.