Joan R. Marina Amat Nacionalista andorrà. Filòleg

II
Com que a la majoria ens han ensenyat a rentar la roba bruta a casa, que informacions incertes es facin públiques en contra teu i de la teva vida professional i que ja no siguis a temps de defensar-te, trenca els teus principis i, òbviament, les zones de seguretat que t’havies creat. 

Seguretat, honestedat o principis és el que necessita qualsevol societat per refermar-se col·lectivament i tot ciutadà per avançar individualment. Més que mai són vasos comunicants que podran salvar-nos d’aquesta quotidianitat tan poc esperançadora que ara mateix s’imposa. 

Sigui perquè les persones ferides fereixen sens fre, perquè hem permès una societat sense remordiments; perquè la gratitud és molt desmemoriada o perquè entenem l’enfuriment de l’altre com una amenaça i no com un crit d’auxili, m’he atrevit a fer públics aquests mots per mostrar i defensar part de la meva trajectòria professional, que ha begut d’una concepció interdisciplinària i grupal de la feina, i que duia anys i panys portant a la pràctica. 

Certament, no m’hauria imaginat mai veure’m apartat de la feina. Havia estat el centre de la meva vida i amb ella pretenia irradiar entusiasme fins el darrer moment. Fins i tot, per a les persones que han elaborat aquest relat capciós en contra meu i en el qual han ‘oblidat’ indicar que tenen una molt bona feina gràcies a la xarxa de centres d’autoaprenentatge de català que un bon dia un servidor va crear i que, un cop les seves incoherències han estat conegudes, l’atmosfera de confiança i d’equip que hi havia entre les professionals d’aquella xarxa s’ha extingit. 

Però, si de cas no fem soroll, que ara el seu orgull descansa.   

III
He caminat per tots els viaranys administratius coneguts, i Govern, en no manifestar cap voluntat de mediació, m’ha empès a encarar el camí de la via judicial. Decisió dolorosa per a un andorrà del carrer que sempre havia cregut en la utilitat i l’honorabilitat del treball públic.

A posteriori és ben fàcil criticar la teva, la meva tasca, però quan tu l’executaves o jo la liderava, perquè eren encàrrecs polítics urgents i els estàvem fent sota moltíssima pressió, aquesta gent que tot ho hauria fet millor no hi era. De fet, quan hi ha feina no hi són mai.

Anar decidit i convençut per la vida és anar a contracorrent. Haver teixit un projecte de vida en què hi inclous la feina et converteix en un perill públic. Dissortadament, provoca en massa gent un odi irracional. Des de sempre, persones tòxiques que han crescut a recer de l’Administració –per arribar a ser, no pas per arribar a fer– m’ho han anat demostrant. 

Fins ara no els havia fet gaire cas, la veritat. Potser perquè sentia la força del sentit comú i tenia prou vocació professional per esquivar-les. Però, ara mateix, penso en si no hauran aconseguit el propòsit de sumir-me en les seves lluites caïnites. No sé si serà definitiva la seva victòria. Però, és la quarta vegada que intenten quedar-se la meva feina. I, potser, al quart cop no fallen. 

Si sabés que m’escoltaven els diria que Andorra no comença ni s’acaba a la seva taula de treball ni en la seva confortable jornada laboral. Que ve de molt lluny i que va molt més enllà d’elles, que els obliga a anticipar-se i a fer de la generositat bandera. A defensar el país i no només la cartera. A deixar-se guiar per la intuïció, a dir les coses honestament a la cara i a permetre que els altres brillin quan els correspongui brillar.

IV
Continuo creient en allò que he manifestat altres cops: no es coneix ningú del cert fins que no hi treballes. 
Aquests dies, però, no sé si convenceré algú de com he actuat, ni de si el que he fet ho he fet desinteressadament perquè soc com soc o perquè darrere meu duc alguna intenció molt profunda, molt fosca i molt amagada. 

Ser exigent a la feina és això: ser exigent a la feina. Començant per un mateix. És buscar el rigor i l’excel·lència, i això no té res a veure amb cap sectarisme.

L’Andorra que considerava eterna es va convertint als meus ulls en ingènua i naïf. Supèrflua, com tot consell o tota rectificació que durant tant de temps he donat a aquesta gent irreflexiva i impetuosa, que se sap vencedora –perquè ho hem tolerat– i que ho va trinxant i envaint tot. No ho volem reconèixer, però ens duen a l’abisme. M’hi han dut i n’he pogut tornar, certament, però de primer m’hi van dur sense miraments. I ha estat una experiència especialment dura.

La visió reduccionista i superficial que solen aplicar a la teva, a la meva i a la seva feina, als valors, a la nostra història i al futur que volíem mutu, arriba a l’epidermis de gent de tota edat i condició i és causa de confrontació de tothom contra tothom. 

Som en aquest punt. No ho oblideu. 

Nacionalista andorrà. Filòleg